dilluns, 19 de maig del 2008
Capítol 12: L'Era final.
Ja hi som. Després de 3 mesos de patiments, rabietes i ay que no arrivo! ja están Aquí. Son els Examens finals.
Si juguessim al basquetbol, estariem en el segón partit d'una serie de 4 on anem perdent el primer. Aquest segón pot ser vital, per tant, estic tranquil.
Sembla increible, oi? doncs no. Sabent que la feina está feta com está feta, ara queda sortir a pista, rebotejar correr, encistellar, i si pots, fer faltes a favor, poques en contra (les necesaries), i alguna que altra robada de pilota (i que a tú no te la fotin, es clar) .
Apa nois, a pista i a jugar!!!!
Ens veiem a juny, a veure quants partits em perdut.... i quans remontarem a setembre.
Ja hi som. Després de 3 mesos de patiments, rabietes i ay que no arrivo! ja están Aquí. Son els Examens finals.
Si juguessim al basquetbol, estariem en el segón partit d'una serie de 4 on anem perdent el primer. Aquest segón pot ser vital, per tant, estic tranquil.
Sembla increible, oi? doncs no. Sabent que la feina está feta com está feta, ara queda sortir a pista, rebotejar correr, encistellar, i si pots, fer faltes a favor, poques en contra (les necesaries), i alguna que altra robada de pilota (i que a tú no te la fotin, es clar) .
Apa nois, a pista i a jugar!!!!
Ens veiem a juny, a veure quants partits em perdut.... i quans remontarem a setembre.
dijous, 8 de maig del 2008
Capítol 13: Blanc Sobre Negre.
La vida es un llibre on escribim negre sobre blanc. De fet, en cada llibre s'escriu així. Es en l'únic lloc on el negre es sobre el blanc constantment. I no es cap problema, ja ens va bé així.
Doncs aleshores, per qué ens exclamem quan una persona de color, sigui quin sigui, demana drets i obligacions, aixeca la veu i els aconsegueix?. Estic fent una petita proclama veient el transcurs de les primaries demòcrates als EE:UU. Barack Obama vá per davant d'una candidata del Génere femení. Heretges, va pensar Benet XVI, som-hi cap allá a convertir-los. Quina pressa a viatjar-hi. Aixó si, ronald mcdonald no l'esperava aquest cas al peu de l'aviò.
Pensem-hi. el món está girant poc a poc, per això les forces reaccionaries ja fan cridas contra ministresses de defensa, ó joves militants que poden fer una bona feina a habitatge. Quan veurem que, el país amb millor benestar del món, com es Noruega, les dones tenen més pés especific que els homes? Alguna cosa farán bé,
La vida es un llibre on escribim negre sobre blanc. De fet, en cada llibre s'escriu així. Es en l'únic lloc on el negre es sobre el blanc constantment. I no es cap problema, ja ens va bé així.
Doncs aleshores, per qué ens exclamem quan una persona de color, sigui quin sigui, demana drets i obligacions, aixeca la veu i els aconsegueix?. Estic fent una petita proclama veient el transcurs de les primaries demòcrates als EE:UU. Barack Obama vá per davant d'una candidata del Génere femení. Heretges, va pensar Benet XVI, som-hi cap allá a convertir-los. Quina pressa a viatjar-hi. Aixó si, ronald mcdonald no l'esperava aquest cas al peu de l'aviò.
Pensem-hi. el món está girant poc a poc, per això les forces reaccionaries ja fan cridas contra ministresses de defensa, ó joves militants que poden fer una bona feina a habitatge. Quan veurem que, el país amb millor benestar del món, com es Noruega, les dones tenen més pés especific que els homes? Alguna cosa farán bé,
dijous, 17 d’abril del 2008
Capítol 11: Mirar-la
Cada dia m'es més difícil mirar-la. Ja no veig les espurnes que existien antuvi. LA mirada dels seus ulls Glaücs ja no es viva.
Quan em veig en el mirall, no reconec la persona que apareix. Es una imatge buïda, sense sentit. ¿Que hi fa aquest home, mirant-me? Es una expressió confosa, borrosa, codificada en la meva ment. Qui es, aquesta identitat? Segurament, algú qui alguna vegada s'ha semblat a mi.
Cada dia m'es més difícil mirar-la. Ja no veig les espurnes que existien antuvi. LA mirada dels seus ulls Glaücs ja no es viva.
Quan em veig en el mirall, no reconec la persona que apareix. Es una imatge buïda, sense sentit. ¿Que hi fa aquest home, mirant-me? Es una expressió confosa, borrosa, codificada en la meva ment. Qui es, aquesta identitat? Segurament, algú qui alguna vegada s'ha semblat a mi.
dijous, 3 d’abril del 2008
El Comisari
Cada dia es més necessari un autocontrol davant tot el que es diu i es publica. Un Exemple es el cas de la nena d'huelva. Estúpid. És l'adjectiu que més s'escau a un director de programa, que per pujar audiencia, permet un linxament públic d'una persona innocent; familiar del inculpat (tothom es innocent fins que un jurat digui el contrari). peró innocent.
Fins a quin punt, com audiéncia tenim dret a ser jutges i botxins? Per qué ningú fa res contra aquests tipus? Es ben probable que, el diner, com a gairebé tot en la vida, hi faci molt. Però, us pareu a pensar que passaria si un bon dia, ningú comprés diaris sensacionalistes, ó mires programes televisius com "el diario de patricia"? Segurament dues coses. La primera, es que marxarien per falta d'ingressos; la Segona, més persones fustrades i enrabiades per el món.
No defenso de cap manera l'existéncia d'aquests programes. Penso que son "petites prostitutes" (aclaració: Hi ha homes i Dones, que per molts motius fan aquesta feina, i que gràcies a elles, molts tarats no fan més mal; i poden ser molt millors persones que molts de nosaltres); i de la societat, valvules d'escapament per a qui no té vida ni pensament propi. Si no, per que puja l'audiéncia després de veure un burro pegant nenes, ó ajuntant un maltractador amb la víctima?. Sembla que, la caixa tonta ens ha fet beure l'enteniment. Es hora de tornar als llibres.
Fins a quin punt, com audiéncia tenim dret a ser jutges i botxins? Per qué ningú fa res contra aquests tipus? Es ben probable que, el diner, com a gairebé tot en la vida, hi faci molt. Però, us pareu a pensar que passaria si un bon dia, ningú comprés diaris sensacionalistes, ó mires programes televisius com "el diario de patricia"? Segurament dues coses. La primera, es que marxarien per falta d'ingressos; la Segona, més persones fustrades i enrabiades per el món.
No defenso de cap manera l'existéncia d'aquests programes. Penso que son "petites prostitutes" (aclaració: Hi ha homes i Dones, que per molts motius fan aquesta feina, i que gràcies a elles, molts tarats no fan més mal; i poden ser molt millors persones que molts de nosaltres); i de la societat, valvules d'escapament per a qui no té vida ni pensament propi. Si no, per que puja l'audiéncia després de veure un burro pegant nenes, ó ajuntant un maltractador amb la víctima?. Sembla que, la caixa tonta ens ha fet beure l'enteniment. Es hora de tornar als llibres.
dijous, 27 de març del 2008
L'avaricia
Cada cop que em poso davant el blog, tinc l'impressió que em porta l'avaricia. Es un sentiment plenament humà pero... Som el que realment som ò per contra, busquem amagar i semblar el que no som?
A mesura que vaig caminant per la vida, veig coses que m'importen més aviat poc, molt ó relativament. Cada persona es un món, cada flor un univers, i cada dia una historia. Desde l'època dels romans, la humanitat está encegada en ser uns millors que uns altres, compartir entre uns quants... no hem inventat res de nou, peró cada ún, quan arriva a pujar aquests camins, sembla que hagi trobar or.
En les relacions personals passa el mateix. Qui troba un amic, té un tresor (A vagades de filferro). Per qué tothom amb qui parlo em diu que el millor estat es tenir que té gairebé tothom,es a dir, parella? I Llavors, per que comaprem la parella amb la Presó? (ES a dir, un cop casat, una part vol el divorci)... Descartes ho defineix molt bé amb el dualisme cartesià.
Realment, si els filosofs que ens ahn guiat per la nostra vida aixequesin el cap, el tornarien a posar sota terra per estar més tranquils... de mí, em tindrien com un esser extrany, insensat, per que no fà més que el que li dicta el cor, a vegades sense cap mena de sentit... Paradoxa de la vida
A mesura que vaig caminant per la vida, veig coses que m'importen més aviat poc, molt ó relativament. Cada persona es un món, cada flor un univers, i cada dia una historia. Desde l'època dels romans, la humanitat está encegada en ser uns millors que uns altres, compartir entre uns quants... no hem inventat res de nou, peró cada ún, quan arriva a pujar aquests camins, sembla que hagi trobar or.
En les relacions personals passa el mateix. Qui troba un amic, té un tresor (A vagades de filferro). Per qué tothom amb qui parlo em diu que el millor estat es tenir que té gairebé tothom,es a dir, parella? I Llavors, per que comaprem la parella amb la Presó? (ES a dir, un cop casat, una part vol el divorci)... Descartes ho defineix molt bé amb el dualisme cartesià.
Realment, si els filosofs que ens ahn guiat per la nostra vida aixequesin el cap, el tornarien a posar sota terra per estar més tranquils... de mí, em tindrien com un esser extrany, insensat, per que no fà més que el que li dicta el cor, a vegades sense cap mena de sentit... Paradoxa de la vida
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
