la patinada amb el meu carácter m'ha portat a perdre el navegador.... quanta raó tenia quan em deia que l'arbre no em deixava veure el bosc. Com es veuen les coses de diferents quan no tens amb qui compartir els somnis. Per sort, abans de cometre l'imbecilitat més gran de la meva vida em va deixar un llegat. Es un llibre vermell "La ley de la Atracción"... ojalá un dia pugui veure que tot el que estic aprenent en la lectura ho puc posar en marxa. Ojalá un dia li pgui mostrar el DSM IV i pugui posar a la contraportada: "Ja ho has vist.... "peró sóc conscient que no passará, ara per ara. Peró vull que conegui que passi el que passi, si algún dia vol; puc demostrar-li que aquella imbecilitat no tornará a passar... que he descobert que aprecïo massa la seva amistat com per suportar tot el silenci que ara existeix... i dir-li que he aixecat l'arbre que em tapava la vista, i que pot ser que quan tornem a veuren's (que n'estic segur) encara que sigui amb una navegadora diferent al costat; en la meva historia tindrá un capítol molt especial. Gracies per tot el que has fet per mí. Algún dia t'ho podré tornar. Segur. Una abraçada amic!
dijous, 26 de febrer del 2009
dissabte, 21 de febrer del 2009
Dia 67: Quadern de Bitácora. La marxa del Navegador
Aquest dies han estat dels més difícils un cop hem tocat terra i he vist els danys del vaixell a port. El meu nivell de cabreig ha fet que el navegador s'espantés i decidís marxar. Ara tant sols vol estar per temes de lectura de mapes. Res més. I no puc culpar-lo. El cabreig era amb mí mateix, i ha pensat que si sóc així amb mí, que li podría fer a ell...
D'ell em queden a la memoria fets meravellosos, d'aquells que els portarás tota la vida gravats al cor. Les seves ensenyançes i llibres m'estan servint per passar aquest trángol. I es per aixó que penso acceptar la seva oferta. L'unic que no m'agradat es trobasr-me la nota al quadre de mandos.... mil vegades millor una trucada ó una conversa.
El meu pecat es la soberbia.
Us escriuré que em va dir un amic argentí fa un dia, sobre mí:
"la soberbia domina tu personalidad, a menudo sufres de enojos al ver que las cosas no salen como tu querias, o que alguien más sea mejor en lo que te considerabas bueno, asi como pensar en lo que dicen los demas de ti, aunque no digan nada en realidad, guardas rencor constante aunque es debido a tus sentimientos que tienden a ser puros, te causa disturbio no poder entender a la gente y tratas de hacer que la gente te entienda primero ,quieres obtener la perfección y demostrar que la tienes por que no te gusta el hecho de que la gente te de la espalda , en pocas palabras: le temes a la soledad, y aun asi la buscas por que le temes a la gente , le temes a fracasar... tu soberbia es tu soledad, tal vez te sientes culpable por no lograr algo, por fallarle a alguien , por que alguien te fallo ..."
I vet aquí que he agafat el llibre vermell que em va regalar fá dos dies el navegador. Quanta raó tenies al dir-me que no havia aprés res del llibre.... Estic començant a perdonarme la soberbia....
per qué the show must go on, encara que no tingui cap altre company de viatge. Primer Haig de ser jo el meu millor company.
P.D: Un Bexitu. Rosa negra. no deixo la carrera. He pensat com reconstruïr el casc del vaixell....
D'ell em queden a la memoria fets meravellosos, d'aquells que els portarás tota la vida gravats al cor. Les seves ensenyançes i llibres m'estan servint per passar aquest trángol. I es per aixó que penso acceptar la seva oferta. L'unic que no m'agradat es trobasr-me la nota al quadre de mandos.... mil vegades millor una trucada ó una conversa.
El meu pecat es la soberbia.
Us escriuré que em va dir un amic argentí fa un dia, sobre mí:
"la soberbia domina tu personalidad, a menudo sufres de enojos al ver que las cosas no salen como tu querias, o que alguien más sea mejor en lo que te considerabas bueno, asi como pensar en lo que dicen los demas de ti, aunque no digan nada en realidad, guardas rencor constante aunque es debido a tus sentimientos que tienden a ser puros, te causa disturbio no poder entender a la gente y tratas de hacer que la gente te entienda primero ,quieres obtener la perfección y demostrar que la tienes por que no te gusta el hecho de que la gente te de la espalda , en pocas palabras: le temes a la soledad, y aun asi la buscas por que le temes a la gente , le temes a fracasar... tu soberbia es tu soledad, tal vez te sientes culpable por no lograr algo, por fallarle a alguien , por que alguien te fallo ..."
I vet aquí que he agafat el llibre vermell que em va regalar fá dos dies el navegador. Quanta raó tenies al dir-me que no havia aprés res del llibre.... Estic començant a perdonarme la soberbia....
per qué the show must go on, encara que no tingui cap altre company de viatge. Primer Haig de ser jo el meu millor company.
P.D: Un Bexitu. Rosa negra. no deixo la carrera. He pensat com reconstruïr el casc del vaixell....
dimecres, 18 de febrer del 2009
Dia 63: Quadern de Bitácora
El vaixell está més tocat del que semblava. La victoria ha costat danys al camarot del estudiant. Ja els conec peró el navegador diu que es poden solucionar.... Em fará falta una pipeta de marihuana per entendre'l. Jo només vec forats... pot ser té raó (com gairebé sempre) i necessita una má de carpinteria nova.
Em porten la pipeta, i a la sala poso un cd on la cançó diu:
es el opio la flor de la pereza
hasta que llego a ser sólo existencia
el humo de leche muge lento
extendiendo el sabor del universo
el que nada hace nada teme
y de terrenal sabrás lo celeste
un oscuro derecho a la delicia
será un sueño o será mentira
las cosas más triviales se
vuelven fundamentales
eliminando los moldes del azar
como se agita el viento sin alimento
escucha mi canto abierto de par en par.
es el opio la flor de la pereza
hasta que llego a ser sólo existencia
el humo de leche muge lento
extendiendo el sabor del universo
replegado en la madriguera
como un animal acosado
bajo el efecto de la adormidera
y el peso de mis pestañas.
las cosas más triviales se
vuelven fundamentales
eliminando los moldes del azar
como se agita el viento sin alimento
escucha mi canto abierto de par en par.
esquirlas de aire
arcano indescifrable
en el jardín de mis delicias
pertenezco a la brisa
inhalo la niebla
que flota en el ganges
el aceite de incienso
nos servirá de consuelo.
i pot ser encara estíc en el meu jardí.... quan la realitat era una altra. Haver anat per primera vegada per sobre de les possibilitats del vaixell m'obligará a tornar-ho a fer. Será al juny, i seré més fort... Bé. Toca anar a la taberna dels morts a veure que expliquen...
La Posada de los muertos:
Em porten la pipeta, i a la sala poso un cd on la cançó diu:
es el opio la flor de la pereza
hasta que llego a ser sólo existencia
el humo de leche muge lento
extendiendo el sabor del universo
el que nada hace nada teme
y de terrenal sabrás lo celeste
un oscuro derecho a la delicia
será un sueño o será mentira
las cosas más triviales se
vuelven fundamentales
eliminando los moldes del azar
como se agita el viento sin alimento
escucha mi canto abierto de par en par.
es el opio la flor de la pereza
hasta que llego a ser sólo existencia
el humo de leche muge lento
extendiendo el sabor del universo
replegado en la madriguera
como un animal acosado
bajo el efecto de la adormidera
y el peso de mis pestañas.
las cosas más triviales se
vuelven fundamentales
eliminando los moldes del azar
como se agita el viento sin alimento
escucha mi canto abierto de par en par.
esquirlas de aire
arcano indescifrable
en el jardín de mis delicias
pertenezco a la brisa
inhalo la niebla
que flota en el ganges
el aceite de incienso
nos servirá de consuelo.
i pot ser encara estíc en el meu jardí.... quan la realitat era una altra. Haver anat per primera vegada per sobre de les possibilitats del vaixell m'obligará a tornar-ho a fer. Será al juny, i seré més fort... Bé. Toca anar a la taberna dels morts a veure que expliquen...
La Posada de los muertos:
Halza tu cerveza, brinda por la libertad,
bebe y vente de fiesta
el infierno es este bar...
Si has perdido el rumbo escuchame,
llegar a la meta no es vencer
lo importante es el camino y en el,
caer levantarse insistír aprender!!
Si has perdido un beso en un adiós
o huyes de un destino que te negó,
la oportunidad de ser felíz,
ven con nosotros estamos aquí!!
En esta posada los muertos
cuentan su vida y se ríen de quien,
estando vivo desea estar muerto,
en el mas allá nunca dan de beber.
Halza tu cerveza brinda por la libertad,
bebe y vente de fiesta, y a la muerte emborrachalaa!
Halza tu cerveza brinda por la libertad,
y que el cielo te espere pues el infierno es este bar.
Si la noche es tan oscura que,
ni tus propias manos consigues ver,
ten seguro que amanecerá,
y mientras tanto te invito a mi bar.
En mi taverna los muertos,
cuando amanece se van a infingir,
duros castigos y oscuros tormentos,
a los que ni quieren ni dejan vivir.
Halza tu cerveza brinda por la libertad,
bebe y vente de fiesta, y a la muerte emborrachalaa!
Halza tu cerveza brinda por la libertad,
y que el cielo te espere pues el infierno es este bar.
Halza tu cerveza, bebe y brinda por vivir,
juntemos nuestras copas, esta noche es para ti.
Halza tu cerveza brinda por la libertad,
bebe y vente de fiesta, y a la muerte emborrachalaa!
Halza tu cerveza brinda por la libertad,
y que el cielo espere pues el infierno es este bar.
VENIROS AL BAR CABRONEEEEEEEEEEES!!!
pues eso... a brindar por la libertad.....
dissabte, 14 de febrer del 2009
Dia 60: Quadern de Bitacora
Son les 00:00 hores del divendres 13 de febrer del 2009. El vaixell ha arrivat a bon port en la travessia del vapor. Victoria sembla contundent en espera del dictámen dels jutges. El més important, haver arrivat.
La part final de la travessia ha estat bestial. A mesura que arrivabem a meta, el vent empenyia amb més furia. Dins el meu cos; l'energia s'anava acumulant com per art de magia... Encara que la feina del dia anterior amb el navegant va tenir molt a veure. Ell i jo sabem que "mai més caminarem sols".
A les 11'30 hores del matí, allá on el sol sempre es ponia als meus ulls; aquesta vegada va sortir un raig de llum. Vaig pensar en els meus mestre: Platón, Aristótil; Manel i el Navegant. Els seus missatges anteriors van sortir com a solucions als problemes. Aixó si, no els vaig fer cas fil per randa... no vull que s'acostumbrin....
Saber que tens una persona a terra que t'espera tant sols per que és amiga i et vol veure sá i estalvi va fer que en algún moment de la part final del trajecte no jugués amb el vaixell i no trenqués la proa com havia fet fins ara. Així em sento amb el navegador... a moments també el noto com la meva mitja ánima ¿Com sabia que havia arrivat bé abans que jo li digués?.... Del Manel, em queda el seu consell sobre repassar l'esquema de l'entrada; vaig poder enfocar la proa per on tocava. De Platón, "la fabula del sol" i d'Aristótil que totes les formes poden transformar-se en energia nova. M'ha servit per transformar la rábia en passió per la vida.
Un cop a port, vaig retrobar el navegant. Varem anar de tabernes i explicar-nos histories sobre dolents alemanys que no són tant dolents... i vaig entendre que el millor del camí no es el final. Es compartir-lo amb algú que t'importa...
dissabte, 7 de febrer del 2009
Dia 53. Quadern de Bitácora...
Son les dotze del vespre del dia 5 de febrer de 2.009. Dia 53 del viatge a Ítaca. Aquesta cursa al voltant del món es molt dura. Els partes meterológics predeien fortes tempestes al Mar de LLeó. Així ha estat. Ratxes de vent de 5 a 6 nussos han fet que la navegació fós molt difícil. Hem prés el camí de trabucar a vora de la costa, per resguardar-nos de la mar de fons.
Un cop estavem a l'entrada del Golf del Castell (anomenat així per la presencia d'un castell imponent dalt del penyasegat), s'han començat a sentir turbulencies al vaixell. Al principi ens hem acostat a una zona de mar calmada. M'ha servit per veure una mica més clar el camí. El meu navegant ha sabut triar bé el primer pas. Crec que sap el que és porta entre mans encara que a vegades sembla una mica esbojarrat. Després d'aquesta estona, en la qual m'he sentit molt próxim a ell; ha pensat en que ja era hora de virar el vaixell per entrar en la mar brava... "hi hem de passar, hi has de passar si vols véncer" m'ha dit...
Una vegada al lloc, he recordat el que una vegada em va dir: "sentirás el senyal, la meva feina es deixar-te al punt de partida. Allá has de decidir". Quanta veritat. Un cop dins del mar, he sentit una sirena que em cridava molt... Era un senyal d'advertencia. Dreta ó esquerra.
La sirena era de la terra. He deixat que em guiés pel camí de les roques. O aixó em pensava. Em va portar per un camí una mica més llarg. A l'entrada; el meu navegant va dir: "ja sóm al punt. no puc decidir. Deixa't portar. Et durá al camí de la veritat. ..."
Estava sorprés per el que veia en el meu camí. El camí de sant Francesc. Per qué el meu nom? Vaig entendre que la sirena em coneixia molt i molt bé. Ja sé que ets tú. Tenies ganes de trobar-me a soles, tal i com em deia el teu "navegant" i com em vas mostrar dies abans; quan em preparava pel dia...
Aquell camí em va mostrar un passat on apareixien les persones que ja no hi són i varen creure en mí. Després uns senyals on m'indicava les persones que caurien i com ho sabria abans que passes en algunes... altres ho sabré passat el fet, peró no m'afectarán; com l'armador en cap... per qué un cop sortim d'aquest mar; el futur em deixa amb vents a favor altre cop; mentre que els altres vaixells que competien amb mí ja no hi serán. Peró tranquil, ja que els dos únics vaixells germans serán amb mí dalt del camí. Un ja está llest i el que queda ho estará en mot poc temps. Jo crec que ja m'ha donat el primer senyal. Tant sols li falta práctica. Será el millor dels 3.
Orgullosa de la meva feina com aprenent d'armador sense els armadors principals, la sirena va mostrar-me la segona part del enigma. Que i quí serás?
La Fí del camí de Sant Francesc em va deixar en un llac, el LLac de Sant Francesc. Es un dels punts alts de la Badia. Una vista enorme.Preciosa. Única. Just a la seva entrada vaig veure una Flor morta a l'aigüa. L'he recollit i he dit: Cap flor mereix estar al Terra. I just enfront vaig veure com més flors creixien fermes. La Sirena m'ha dit que les flors mortes no es poden cuidar. Les vives sí. Les mortes están al record. Les noves son els nous olors i somnis. Has de cuidar les dues, peró més les vives que les mortes, han de durar més. Aquest moment em va fer reflexionar. Havia de veure tot el que puc fer. no ho tiraré per la borda.
Ja haviem parlat dels armadors, del tercer vaixell...quedava una mica del meu passat més recent i el segón vaixell. Del meu passat, un senyal. Era clar que estava alegre del canvi de navegant. L'altre no era bó. Del segón vaixell, no cal preocupar-se per ara... está estancat en aigües tranquiles...
Un cop aixó, va tornar a bufar el vent i les gavines marxaren.Vaig tornar a recordar al meu nou navegant amb alló de..."quan bufi el vent, segueix-lo". I La sirena ha marxat....
El camí de tornada el vaig fer per la costa, seguint el vent, on sempre hi havia senyals que em recordavan tot el que havia passat al camí d'anada...deixant-me al costat del meu navegant.
-Estás bé? m'ha preguntat expectant.
I jo hc començat a explicar-li les coses que he vist i passat;conscient que moltes d'elles les sabia inclós abans que jo mateix... peró compartir-les em va duür al millor premi de la meva vida. Segellar un compromís de llarga durada amb el nou navegant....
P.D: Per qué em va mostrar que triomfaré a l'amor i feina? I per qué sempre em va recordar la meva catalanitat?. Ja ho sé. Per qué la Sirena coneix molt bé els meus límits, i sap que puc anar més enllá del mar... i si és amb el meu navegant nou al costat, millor.
Un cop estavem a l'entrada del Golf del Castell (anomenat així per la presencia d'un castell imponent dalt del penyasegat), s'han començat a sentir turbulencies al vaixell. Al principi ens hem acostat a una zona de mar calmada. M'ha servit per veure una mica més clar el camí. El meu navegant ha sabut triar bé el primer pas. Crec que sap el que és porta entre mans encara que a vegades sembla una mica esbojarrat. Després d'aquesta estona, en la qual m'he sentit molt próxim a ell; ha pensat en que ja era hora de virar el vaixell per entrar en la mar brava... "hi hem de passar, hi has de passar si vols véncer" m'ha dit...
Una vegada al lloc, he recordat el que una vegada em va dir: "sentirás el senyal, la meva feina es deixar-te al punt de partida. Allá has de decidir". Quanta veritat. Un cop dins del mar, he sentit una sirena que em cridava molt... Era un senyal d'advertencia. Dreta ó esquerra.
La sirena era de la terra. He deixat que em guiés pel camí de les roques. O aixó em pensava. Em va portar per un camí una mica més llarg. A l'entrada; el meu navegant va dir: "ja sóm al punt. no puc decidir. Deixa't portar. Et durá al camí de la veritat. ..."
Estava sorprés per el que veia en el meu camí. El camí de sant Francesc. Per qué el meu nom? Vaig entendre que la sirena em coneixia molt i molt bé. Ja sé que ets tú. Tenies ganes de trobar-me a soles, tal i com em deia el teu "navegant" i com em vas mostrar dies abans; quan em preparava pel dia...
Aquell camí em va mostrar un passat on apareixien les persones que ja no hi són i varen creure en mí. Després uns senyals on m'indicava les persones que caurien i com ho sabria abans que passes en algunes... altres ho sabré passat el fet, peró no m'afectarán; com l'armador en cap... per qué un cop sortim d'aquest mar; el futur em deixa amb vents a favor altre cop; mentre que els altres vaixells que competien amb mí ja no hi serán. Peró tranquil, ja que els dos únics vaixells germans serán amb mí dalt del camí. Un ja está llest i el que queda ho estará en mot poc temps. Jo crec que ja m'ha donat el primer senyal. Tant sols li falta práctica. Será el millor dels 3.
Orgullosa de la meva feina com aprenent d'armador sense els armadors principals, la sirena va mostrar-me la segona part del enigma. Que i quí serás?
La Fí del camí de Sant Francesc em va deixar en un llac, el LLac de Sant Francesc. Es un dels punts alts de la Badia. Una vista enorme.Preciosa. Única. Just a la seva entrada vaig veure una Flor morta a l'aigüa. L'he recollit i he dit: Cap flor mereix estar al Terra. I just enfront vaig veure com més flors creixien fermes. La Sirena m'ha dit que les flors mortes no es poden cuidar. Les vives sí. Les mortes están al record. Les noves son els nous olors i somnis. Has de cuidar les dues, peró més les vives que les mortes, han de durar més. Aquest moment em va fer reflexionar. Havia de veure tot el que puc fer. no ho tiraré per la borda.
Ja haviem parlat dels armadors, del tercer vaixell...quedava una mica del meu passat més recent i el segón vaixell. Del meu passat, un senyal. Era clar que estava alegre del canvi de navegant. L'altre no era bó. Del segón vaixell, no cal preocupar-se per ara... está estancat en aigües tranquiles...
Un cop aixó, va tornar a bufar el vent i les gavines marxaren.Vaig tornar a recordar al meu nou navegant amb alló de..."quan bufi el vent, segueix-lo". I La sirena ha marxat....
El camí de tornada el vaig fer per la costa, seguint el vent, on sempre hi havia senyals que em recordavan tot el que havia passat al camí d'anada...deixant-me al costat del meu navegant.
-Estás bé? m'ha preguntat expectant.
I jo hc començat a explicar-li les coses que he vist i passat;conscient que moltes d'elles les sabia inclós abans que jo mateix... peró compartir-les em va duür al millor premi de la meva vida. Segellar un compromís de llarga durada amb el nou navegant....
P.D: Per qué em va mostrar que triomfaré a l'amor i feina? I per qué sempre em va recordar la meva catalanitat?. Ja ho sé. Per qué la Sirena coneix molt bé els meus límits, i sap que puc anar més enllá del mar... i si és amb el meu navegant nou al costat, millor.
divendres, 30 de gener del 2009
Dies i dies
Van passant les tardes d'hivern , ferestecs i dures. Estic al café Piccolo de sants. Miro per la finestra i veig la biblioteca. Hi aniré com cada dia, a veure el mateix escenari... Peró avuí el veig d'un altre color.
Les llums son llums, els colors están més definits. El blanc i negre no está. La vida está en blaus, grocs, verds, acontrallum foscos i vermells. I el meu cor torna a bategar.
torno a mirar la tassa i ja no está el café. Es xocolota dolça. Tot a canviat i res es igual peró tanmateix tot segueix. Que passa? Al bar hi posen balades de fons, quan per la finestra hi pasa una rosa negra que camina mig apagada. Al costat, dues velles xerraires fan safreig, com antigament... i torno a mirar la tassa amb la rosa negra al cap...
I es aleshores que m'adono que les ulleres de sol están trencades, ja no puc tornar-me-las a posar. Per que si les torno a posar, no podré tornar a veure el sol, el xocolata, les velles i sobretot... la rosa negra.
Les llums son llums, els colors están més definits. El blanc i negre no está. La vida está en blaus, grocs, verds, acontrallum foscos i vermells. I el meu cor torna a bategar.
torno a mirar la tassa i ja no está el café. Es xocolota dolça. Tot a canviat i res es igual peró tanmateix tot segueix. Que passa? Al bar hi posen balades de fons, quan per la finestra hi pasa una rosa negra que camina mig apagada. Al costat, dues velles xerraires fan safreig, com antigament... i torno a mirar la tassa amb la rosa negra al cap...
I es aleshores que m'adono que les ulleres de sol están trencades, ja no puc tornar-me-las a posar. Per que si les torno a posar, no podré tornar a veure el sol, el xocolata, les velles i sobretot... la rosa negra.
Dies i dies
Passen les tardes fredes d'hivern. Aquestes ferestecs tardes on et vé més de gust menjar xocolata calent amb xurros que moure't cap a la biblioteca. Peró ho fás. Sembla la mateixa rutina, la mateixa gent, els mateixos ordinadors... Peró avuí, no saps per qué, tot es diferent.
La gent et saluda, estas somrient -diuen- els qui et coneixen de veritat et diuen "ja tornas a estar aquí, de tornada" I Tú penses "no he marxat". Descobreixes que és mentida. No havies marxat, no hi eras!
Vas descobrint que el món te colors i sabors, sensacions. Palpes i toques, olores i saborejes, i més a més, escoltes: Nens rient a plaça, les senyores grans parlant dels seus mals, una parella jove fent feina al cotxe... tres hores porten dient-se adeu. I Jo ho puc veure a primera fila, amb un café amb llet a la má i un clavell al costat...
I quan m'acabo el café faig el major descobriment. Tinc peus, cames i braços que serveixen per caminar, lliberant el cap de la tortura de no poder moure's i ser partícep de la vida. Luxe.
I com és un luxe faig una acció de luxe. M'acosto a la floristeria i em compro una rosa vermella, amb unes fulles pintades de negre. Es petita, gairebé de joguina. l'acosto al meu cor. Son les petites coses de cada dia les que et donen alegria.
Que tenen les flors de Serra i arola que no tenen la resta?.....
La gent et saluda, estas somrient -diuen- els qui et coneixen de veritat et diuen "ja tornas a estar aquí, de tornada" I Tú penses "no he marxat". Descobreixes que és mentida. No havies marxat, no hi eras!
Vas descobrint que el món te colors i sabors, sensacions. Palpes i toques, olores i saborejes, i més a més, escoltes: Nens rient a plaça, les senyores grans parlant dels seus mals, una parella jove fent feina al cotxe... tres hores porten dient-se adeu. I Jo ho puc veure a primera fila, amb un café amb llet a la má i un clavell al costat...
I quan m'acabo el café faig el major descobriment. Tinc peus, cames i braços que serveixen per caminar, lliberant el cap de la tortura de no poder moure's i ser partícep de la vida. Luxe.
I com és un luxe faig una acció de luxe. M'acosto a la floristeria i em compro una rosa vermella, amb unes fulles pintades de negre. Es petita, gairebé de joguina. l'acosto al meu cor. Son les petites coses de cada dia les que et donen alegria.
Que tenen les flors de Serra i arola que no tenen la resta?.....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
