Dia 135: Quadern de Bitácora. Els Almovagers prenen el Fortí Blanc

Quin dia. Aquest matí he sortit a caminar per la meva ciutat. M'he acostat a la diagonal de compres. He comprat roba de terra nova, seguint aquells consells que mai havia d'haver deixat d'escoltar. Un café al Illie, una lectuel positivisme i unes compres al intimissimi i al Jack and Jones... Canvi d'armari i a dinar.... Un matí perfecte.

La tarda va ser una mica més moguda. He conegut una dona força interessant a l'universitat. Es diu Adriana, diu es argentina i de la meva edat. Dijous passat varem navegar junts desde Terrassa fins a BArcelona. Varem xerrar una mica sobre com varem començar a estudiar Psicología, com es que va venir a Catalunya, la música i tipus de vida que ens agrada.... En definitia, que em va oferir venir a fer una volta per una festa pro-hindú. I allá que vaig anar.

El regal que m'ha fet es una gran estona de pau.Em va presentar a dos amics seus, en Daniel i Joan. Seblen bona gent, peró ja es sap que quan vas a aquests tipus de llocs xerres poc i escoltes molt. L'estona de pau la vaig tenir quan dos persones van recitar uns contes típics hindues. Molt bons, vaig intentar treure les conclusions ó moralines que tenen aquestes histories. Quines quatre hores...

Peró un cop varem sortir del local, observarem algarabia a la ciutat.... La trucada de Josep Maria ho confirmar. ELs Almogavers havien prés el Fortí Blanc! Sabia de la possibilitat que els meus amics blancs caiguessin... Peró no coneixia l'íra dels braus Almogavers. Sospito que avui, les creus vermelles tenen molta feina a Castella... Tant sols desitjo que tot els vag bé davant els Braveharts anglesos....

P.D. Tinc moltes ganes de tornar a veure l'adriana.... em sembla pot aportar-me moltes coses a la vida. Ah! i el tema del no vaixell va genial....

Dia 130: Quadern de Bitácora. Sento Coses extranyes...

Avuí ha estat un dia... diferent. A part d'haver anat a la feina porto tot el dia amb l'extranya sensació que alguna cosa bona passará. I la veritat, no sé per qué.

I és que estic passant per un moment excitant, peró difícil. Sé quin és el lloc on arrivar; que triar... el pitjor es esperar. Esperar alló que saps que es teu, que la vida te'l portará... Ja tinc ganes que comenci la batalla final....

Dia 126. Quadern de Bitácora: Dia de Ressaca

Avuí he tornat a la feina després del merescut dia de Festa que vaig fer ahir. Encara em dura l'olor de les roses que vaig comprar a la nit, Una per una coneguda que espero siguem amics i l'altra per casa. Quina alegria que hi dona amb tant de Cactus contra les energies negatives!

Bé. La qüestió es que tant punt ha aparegut el Cap de Planta per la porta he tingut reunió salarial. Començem bé. La pauta salarial tant sols recull la pujada per conveni de fusió. Igualment agraït. En temps de guerra, bona es la treva.... El segón punt del día es que ja tenim dates per examinar-me a Contramaestre. En part, es una bona noticia; la negativa no existeix. Una de les 44 places será per mi. Segur.

La resta, doncs bé.... sembla que encara estava una mica enboirat del festiu.... i de la conversa d'ahir al vespre. No imaginava que la meva companya de gimnás fós una dona tant seria i alegre alhora. No t'ho agafis malament, és que les persones canvïem quan estem sense les malles i la llengua fora amb suor. I haig de confessar que m'agradaria que fossim amics. Em Caus bé. Si no, no m'hagues mostrat com sóc, incloent el cansanci corporal després de patejar les rambles buscant al meu amic manel pousa.... (Felicitats per la teva Creu De Sant Jordi; Ho sé per en Vicens i Ester). La teva feina enfront dels menjadors públics i ajuda a presos es meravellosa. Ho Saps que t'ho he dit, i jo també sé que penses que "la feina bruta l'ha de fer algú,no?")

P.D. L'any que vé tinc un conte publicat per TMB. Genial. Ara ja només em queda tenir una filla (nens no, que si surt picha....a porta molts maldecaps)

Dia 125 Quadern de Bitácora: Sant Jordi

Bon dia Avuí: Descans, capuccino amb caramel, una mica de neteja per el vaixell (ja ha canviat de nom, sort que el compra en Jordi). Migdia, passeig per el centre de la meva ciutat, plena de Roses i llibres. Meravellós olor a natura, on el perfum de les roses i la flaire que deixa el llibre acabat de desembalar es confonen amb els bategs dels enamorats i de la ciutat, que treu una de les seves millors cares: molta gent i molta felicitat.

Les Rambles semblen les rambles, la Rambla Catalunya es comporta com el qué és... i el Mercat de la Boqueria ens ensenya com retorna la Barcelona Romántica.... Espero que la tarda segueixi igual de bé. Les Floristes donen un color al carrer....

Dia 123 Quadern de Bitácora: Ja tornem a navegar Per fí!

Dia assolejat, nuvols prims al fons. La turmenta ja ha passat. Dijous a la tarda seré al port amunt de un vaixell que sembla fet a la meva mida. Per fí té les coses com a mí comencen a agradarme. Tant sols trobo a faltar el navegador que em va acompanyar a l'altre travessia.... Sempre el duré amb mí.

Vaig aprendre molt al seu costat i fora d'ell. Ara he vist l'altra cara de la moneda. Com costa seguir sense la companyia que aprecies. Peró la vida m'ha pogut obrir una altra porta (es diu que es tanca una porta i s'obre una finestra). Ja veurem, Com li he demanat a la vida; el vaixell comença a acostarse... al menys, el timó; que sóc jo, comença a ser-hi de plé. He patit molt en aquest camí i ara em toca ser feliç.... com començo a ser-ho ara.

Per la resta de las materias, ara toca uns dos mesos plens de moviment. La cartografía indica que viurem unes etapes de navegació laboral i universitária dures amb bon final. Passarem pel mig d'oceans i mars, de dufins, balenes i piranyes... Excitant! Sabeu per qué? per qué per fi sóc conscient que no tinc que demostrar res a ningú, que soc molt bó en el que faig; i que passi el que passi, puc arrivar primer i bé a l'arrivada... Com em va dir aquella sirena del mar de lleó " Arrivarás dalt de Tot"... Doncs ara em sento llest per començar a pujar! aixó sí; si no arrivo el primer... es per que la vida em donará alguna cosa millor.

Bexitus a la vida.

Quadern de Bitácora: Dia 118. Experiéncies Brutals

Aquest pont no hagués estat res del altre món si no fós per el que em va passar Diumenge de Pasqua al matí.

profitant l'avinentesa de les dates de Setmana Santa, m'he acostat a la Catedral de Barcelona. Recordava de petit les passejades amb els pares per anar a veure les oques i l'oucomballa. Aquesta es una tendre tradició, on es pensava que l'ou posat a la font, si cau; porta mala estruga. Científicament ja rebatuda la possiblitat de caure (es impossibla, ja que entre la cáscara del ou i la clara hi ha una cámara d'oxígen que es mou); vaig decidir donar-me una volta per el pati principal. Aquest pati té la característica de tenir altars incrustats en les parets. Cap d'elles em va cridar l'atenció, peró en una de les cel.les que tapen els altars....

En una d'aquelles cel.les he patit un calfred dels que hem quedarán per sempre. He sentit una força que m'empenyia cap enfora. No em volia allá. Aleshores em vaig girar cap l'altar. Era el de les ánimes que van al purgatori. Sóc persona que hi crec molt (i cada cop més, ja que ho comprobo cada dia que passa) amb les energies del univers. En aquests moments encara no entenc del tot que em volia dir aquesta senyal... Ja he rebut unes quantes que fan més próxim els meus millors desitjos; peró alló va ser especial. L'únic es que després vaig anar a veure Santa Llúcia, patrona del estudiants (per veure-hi clar; com diu Monegal); i a partir d'aquí tot han estat fets "singulars".

Ara potser entenc que ha passat Dissabte a la tarda. He anat al museu de Cera. He fet el recorregut tal i com el marquen; amb una curiositat. Sempre Que aixecava la mirada tenia davant un tipus especial de personatge: Buster Keaton, Gagarin i Amstrong, Alfredo Kraus... Jordi Pujol i Tarradellas Junts... Peró la qué més em va impactar era la sala de ciencia i lletres: Creieu que el primer que vaig veure va ser Einstein, Josep plá i d'altres com Ramón i Cajal? I que consti que ho feia aleatoriament!.... amb la cua que hi havia no podies parar-te on volies; si no allá on hi havia un forat...

I també potser diumenge tarda... he estat al Museu Picasso. Bestial. Quins Quadres i escultures. Sobretot recomano la versió impressionista de "LAs meninas". Per l'altre, vaig anar entaforant-me pels espais que em deixava la gent. Bingo, altre cop senyals. He acabat gairebé sol en una sala on hi ha Retrats de Picasso i Miró. En un d'ells, sembla que Picasso corregía a Miró. El mestre al alumne, guiant-lo pel camí....

I jo em pregunto: tinc algú que em guia? Per qué tinc la sensació de ser un tren a rail, amb l'objectiu de ser científic? Per qué tots els que vaig veure sense buscar, son Científics Quantics? I lo de la catedral?...

La resposta, it's only in the wind...

Dia 111: Quadern de Bitácora. He vist una llum al final del Camí

Son les 14h de la tarda. Agafo el cotxe per tornar a casa. Mitja hora de tránsit cansat després de moltes hores de batallar a la feina. Quan arrivo al pis actual, miro als costats i veig coses que ja no em diuen res.

Obro la nevera, miro el peix descongelat. Toca fer-lo, si nó es fará maltbé. Endollo la tele, tinc ganes de sentir que alguna persona em parla. Rebosso el peix i preparo una amanida de patata amb tomáquet i una conserva equivocada (ostres, he descobert un plat nou amb musclos... sóc un freaki).

Un cop he acabat de dinar, he descansat una mica, recollit la roba dels estendors i aleshores he sentit el desitg irremediable d'obrir un calaix on tenia una camiseta i uns marcs de Fotos. Me'ls havia regalat la meva ex-parella. He recordat la no-trobada que varem tenir ahir a la tarda. Ni un trist hola ens varem dir. Alló ja ha quedat tant en el passat que ja no val la pena ni tenir aquestes andrómines per el record. No ho sé que hi feien allá, ni tant sols recordo per que les vaig guardar al llençar totes les seves coses... tant sols sé que ara ja no em deien res de res.

He entrat a la meva habitació i he tornat a olorar un Gerro Feng Shui que hi tinc desde ahir. Bestial la seva olor i la pau interior que em dona. Així he dormit aquesta nit. Ara sé que tinc una nova vida endevant, i entenc per qué ahir a la tarda, quan estava a casa d'uns grans amics, alguna vegada començava a sentirme lluny. La Sirena del Castell de lleó tenia raó: Poc a poc vaig deixant el passat.... I el navegador també tenia tota la Raó.