Capítol 13: Blanc Sobre Negre.


La vida es un llibre on escribim negre sobre blanc. De fet, en cada llibre s'escriu així. Es en l'únic lloc on el negre es sobre el blanc constantment. I no es cap problema, ja ens va bé així.

Doncs aleshores, per qué ens exclamem quan una persona de color, sigui quin sigui, demana drets i obligacions, aixeca la veu i els aconsegueix?. Estic fent una petita proclama veient el transcurs de les primaries demòcrates als EE:UU. Barack Obama vá per davant d'una candidata del Génere femení. Heretges, va pensar Benet XVI, som-hi cap allá a convertir-los. Quina pressa a viatjar-hi. Aixó si, ronald mcdonald no l'esperava aquest cas al peu de l'aviò.

Pensem-hi. el món está girant poc a poc, per això les forces reaccionaries ja fan cridas contra ministresses de defensa, ó joves militants que poden fer una bona feina a habitatge. Quan veurem que, el país amb millor benestar del món, com es Noruega, les dones tenen més pés especific que els homes? Alguna cosa farán bé,

Capítol 11: Mirar-la

Cada dia m'es més difícil mirar-la. Ja no veig les espurnes que existien antuvi. LA mirada dels seus ulls Glaücs ja no es viva.

Quan em veig en el mirall, no reconec la persona que apareix. Es una imatge buïda, sense sentit. ¿Que hi fa aquest home, mirant-me? Es una expressió confosa, borrosa, codificada en la meva ment. Qui es, aquesta identitat? Segurament, algú qui alguna vegada s'ha semblat a mi.

El Comisari

Cada dia es més necessari un autocontrol davant tot el que es diu i es publica. Un Exemple es el cas de la nena d'huelva. Estúpid. És l'adjectiu que més s'escau a un director de programa, que per pujar audiencia, permet un linxament públic d'una persona innocent; familiar del inculpat (tothom es innocent fins que un jurat digui el contrari). peró innocent.

Fins a quin punt, com audiéncia tenim dret a ser jutges i botxins? Per qué ningú fa res contra aquests tipus? Es ben probable que, el diner, com a gairebé tot en la vida, hi faci molt. Però, us pareu a pensar que passaria si un bon dia, ningú comprés diaris sensacionalistes, ó mires programes televisius com "el diario de patricia"? Segurament dues coses. La primera, es que marxarien per falta d'ingressos; la Segona, més persones fustrades i enrabiades per el món.

No defenso de cap manera l'existéncia d'aquests programes. Penso que son "petites prostitutes" (aclaració: Hi ha homes i Dones, que per molts motius fan aquesta feina, i que gràcies a elles, molts tarats no fan més mal; i poden ser molt millors persones que molts de nosaltres); i de la societat, valvules d'escapament per a qui no té vida ni pensament propi. Si no, per que puja l'audiéncia després de veure un burro pegant nenes, ó ajuntant un maltractador amb la víctima?. Sembla que, la caixa tonta ens ha fet beure l'enteniment. Es hora de tornar als llibres.

L'avaricia

Cada cop que em poso davant el blog, tinc l'impressió que em porta l'avaricia. Es un sentiment plenament humà pero... Som el que realment som ò per contra, busquem amagar i semblar el que no som?

A mesura que vaig caminant per la vida, veig coses que m'importen més aviat poc, molt ó relativament. Cada persona es un món, cada flor un univers, i cada dia una historia. Desde l'època dels romans, la humanitat está encegada en ser uns millors que uns altres, compartir entre uns quants... no hem inventat res de nou, peró cada ún, quan arriva a pujar aquests camins, sembla que hagi trobar or.

En les relacions personals passa el mateix. Qui troba un amic, té un tresor (A vagades de filferro). Per qué tothom amb qui parlo em diu que el millor estat es tenir que té gairebé tothom,es a dir, parella? I Llavors, per que comaprem la parella amb la Presó? (ES a dir, un cop casat, una part vol el divorci)... Descartes ho defineix molt bé amb el dualisme cartesià.

Realment, si els filosofs que ens ahn guiat per la nostra vida aixequesin el cap, el tornarien a posar sota terra per estar més tranquils... de mí, em tindrien com un esser extrany, insensat, per que no fà més que el que li dicta el cor, a vegades sense cap mena de sentit... Paradoxa de la vida

Capítol 7. La Llei de la Gravetat

El President ha guanyat les eleccions. Sembla que l'assasinat de la Llibertat ha donat més suports a la seva candidatura. Es cruel la vida. Tot i anomenar les víctimes, ja ningú les recorda, tant sols els familiars.

A través d'aquestes línies vull fer-li un petit homenatge a aquest col.lectiu indefens, les Victimes. Tota barbarie mereix tot típus de càstig. Però el President em va dir, en privat, que el pitjor dels dolors es l'indiferéncia dels propers, dels iguals, ja que passar del dolor aliè et fa creure que a tú no et passará mai. I no es veritat. Ell és el primer mercader. Caurá el terror, tant sols per no caure ell del poder.


Per aixó mateix no em puc ressistir a escriure aquestes línies mal fetes i redactades. Allà on són les víctimes, sabran que en el meu cor sempre tenen un lloc on tornar a jugar.


Visca la Llibertat!

Entrega nº6: Tot el que puja... no té per qué baixar

Arrivada la tarda de cada dijous, m'acosto cap terrassa pregant que no hi hagi tants esvorancs en l'accés a la ciutat. Allà vinc, em dic cada cop que avanço a la universitat U.N.E D. Però avuí no hi puc entrar. dins les sales està el Senyor Alcalde, en una roda de premsa. Anuncia la troballa d'una noia morta "en extranyes circumstàncies" a les golfes de l'edifici. I el pitjor, es que no és la primera vegada... La LLibertat torna a estar encaixada en un taüd.

la seva abséncia genera una revolta mai vista en la ciutat, pillatge, saqueig, puja de preu, violència de tot tipus invaiexen carrers i persones, expandinse com una pandemia. I mentrestant a Barcelona, el President de la Generalitat s'ho mira esparverat, peró esperant que hi diu "la veu".

Tot el que puja, no té per qué baixar.

Es l'entrega nº5. Aquesta matinada s'ha posat en marxa el nou tren d'alta velocitat... amb retard. Em sorprén veure que les coses segueixen igual.

Al bell mig del matí, surten les dades sobre la regulació a 80km hora. Ara han baixat els accidents un 46%... res a dir de les caravanes.... Això sí, encara segueixo estimant el meu país