dimarts, 12 de febrer de 2008

Son les 8 del matí d'un dia plujós a la ciutat. Amb lleganyes, mort, m'acosto a la máquina de xiular anomenada cafetera. Allà van caient les gotes d'un café negre ben carregat. Al costat, dues llesques de Pa Bimbo torrant-se en un aparell. Ironia.

Mentre el pa i el café es van preparant, una dutxa em recorda que estem enmig de setmana. Em vaig posant en marxa mecànicament, sense pensar. El cos va sol, autòmat, busca la radio on sempre diuen el mateix... Morts per tot arreu, vagues i un tren d'alta velocitat que ha trigat 17 anys en fer el trajecte Madrid- Barcelona.

Llavors, prenc el café ambdues mans, fumejant encara; m'acosto a la finestra i veig embadalit com els infants-futur, innocencia i alegria, van plorant ó contents a l'escola. Alegria de Viure. I es quan llavors, en aquella emisora de ràdio tot canvia. Sonen els Rolling Stones versionant un Sweet California dolç com la mel... Gracies mick, la teva veu es una grata companyia que m'alegra sentir de tant en tant.