dissabte, 23 d’octubre de 2010

Dia 240: Segón Quadern de bitàcora. Epíleg

Avuí tanco el segón quadern de bitácora. Per fi. Tot i els petits problemes de posta en marxa del pis (la caldera no va) i un altre que ja coneixia, per fi puc dir que ja estic a la nova nau.

Ha estat un llarg i dur trajecte que cal disfrutar tot i que no hem fet la millor sortida desde la graella. La caldera es la pluja i jo sóc Fernando Alonso. I dic que sóc fernando per que després dels problemes passats ahir entre desmuntar un somier de 150x200 per un esglaó de res (cal donar gracies a iolanda, david, la furgoneta i el meu veí amb la clau agen) encara sóc favorit per la victoria... Peró aixó ho deixo per la Tercera part(si, els editors el demanen... es veu que us agrada una mica)

Dia difícil per a tots a can jordi. Es una situació nova per a ell. Espero que la porti amb la veterania que ja té. Es una oportunitat única per començar a saber que és controlar una empresa. Jo almenys, ho miro així. Avuí caldrá estar atents. Es un xoc aixó de trobarte un lloc buït on hi tenies algo. Es una sensació d'abandonament que té que superar. Será bó per a ell. I si no ho passa ara, ho passará segur més endavant i amb mes problemes.
Bé. en la próxima entrega ja us podré dir quines son les meves sensacions aquí, a Casa. La primera es que he anat a dormir molt bé amb un lloc mol ample. Ara toca explotar totes les característiques, arreglar el que no va i ... Al atác!!!

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Dia 232: Segón quadern de Bitácora: Les Histories del Adam i vots.... I m'has vingut al cap, gavina.

Aquest matí escoltava una entrevista amb l'Adam martí a Rac1. Era molt interessant. Ha escrit un llibre on els caps polítics d'aquest país anomenat Catalunya, expliquen una serie de vivencies personal a través de les seves preguntes....
La Més significativa era... "parlem dels seus pares"... i aquí m'he enfonsat una mica. Jo estava a la sala de máquines del Vaixell quan escoltava algún meravellós relat sobre en Saura i la seva mare ingressada de tuberculosi, ó com en Durán va ser Separat durant anys de la Familia, ó com l'Alicia Sanchez-Camacho agafava cada tarda el tren per anar a reeducar en la lectura al seu pare, malalt del cap...
I durant uns segons m'he posat molt trist, molt, molt trist. M'ha fet pensar en el molt que et trobo a faltar, i com d'orgullosa (aixó penso jo) estaries si fossis aquí mirant com al final tinc el meu propi vaixell... i més que ho estarás si un dia tinc una companya de vida, amb filleta inclosa. Peró a la poca estona he tornat a tocar terra, pensar que encara tinc forces per acabar de complir el somni i que sápigues, que aquest només es el primer vaixell de la flota...