divendres, 29 de gener de 2010

Dia 30. Segón Quadern de Bitácora. No puc dormir...






Desde dijous a la tarda que tinc el cor en plena tranquilitat. Vaig voltar per terrassa, prop de la meva facultat. Aleshores, sense saber per qué; vaig tenir un desitg irrefrenable: Parlar amb la meva mare.

Si, ja sé que sembla de bojos intentar parlar amb una persona que está morta fa 12 anys, peró com una vegada el navegador em va fer veure; no hi ha res de dolent en intentar-ho. Almenys quedas més tranquil amb tú mateix...

Doncs sí. La seva veu em va portar a caminar per el Parc de Vallparadís. Primer de tot vaig passejar seguint el pas del vent, vorejant un llac d'aigua estancada fins que el camí es va acabar. Als costats, el jardí amb els arbres acabats de Podar, emergien imperiosos demostrant que es pot superar el pas del temps. Allá vaig aprofitar per descansar i explicar-li com havien passat aquets últims mesos, els meus dubtes, desamorios... durant aquesta estona el vent no bufava. Un cop vaig acabar,el vent emergia més fort cap l'altra banda del parc....

I aquí em va contestar. Em va dir que estic davant l'any en el que l'esforç tindrá premi, que la feina ja está feta. Es el teu moment. Que no pateixi. Tot aixó passava ja caminant per l'altra part del Parc. Curiosament, es la part dedicada a la ciencia exacta, i en la part del llac on l'aigua era clara i brava... La caminada em va dur al punt final just per on passa el meridiá zero....

I aquí, vaig rebre el senyal conforme ja no hi era. Ja no la sentia. Peró sempre li donaré les gracies. Quan la necessito sempre hi és.

Gracies Rosa.