Dia 331: Quadern de Bitácora: Tot guanyat, Tot per Guanyar

Avuí estem a 31 de Desembre. Son unes dates senyalades per estar amb la familia i els Amics. Aquest any, en canvi; per primer cop, he decidit passar la primera part de vetllada sol. Es una decisió conseqüent. Durant aquest any que estem a punt de deixar he prés uns camins que m'han allunyat molt de casa. I tot i que ara ho passo amb un cert punt de tristesa, no estic pas arrepentit.

Ja sé que sona extrany... peró la necesitat d'un espai propi fa que a vegades es prenguin camins incomprensibles per a la resta dels mortals. Com pot ser que una persona amb amics, i simpatia; vulgui estar sol? Que el porta a aquesta necesitat?

La resposta es ben senzilla. La Fortalesa adquirida. A partir del dia 01 de Gener de 2010 començo una travessia personal que haig de fer sol. Fins ara, l'entrenament s'ha fet amb navegadors, amics, consellers.... peró el projecte es acabat. Toca Sortir sol. Volar.

Es ben cert que jugant com ho he fet fins ara ho he guanyat tot. Estabilitat, he tingut parella, una bona feina que em paguen molt pel que faig (i que siga), els Estudis van tirant, independencia gairebé total... Tot Guanyat. Peró ara toca posar el comptador a Zero.

I ho dic per que busco altres reptes i mires. Només em queda per complir una cosa de les que em van ser revelades per la muntanya de lleó. La Barca. i pot ser que no la tingui per ser conformista.... per no haver apretat en aquella volta final per que ja anava bé anar on anava. L'equip anava massa bé.

Doncs ara toca anar a un equip mig en construïr. M'he decidit a construir el meu propi ferrari. Si, un Ferrari. Es l'hora de tornar a començar en un altre lloc, segurament millor; per plasmar tot el que he aprés i seguir aprenent. Tornar a guanyar.

TOT GUANYAT, TOT PER GUANYAR.

Dia 327: Quadern de Bitácora. Nadal Diferent

Avuí tenia que marxar a Madrid. I dic tenia per que m'he llevat a les tantes del matí i no tenia ganes de marxar al tren. Pot ser que surti a passejar ara que tinc una mica de temps i ganes...

Es un Nadal Extrany. Per aquestes coses extranyes que té la vida, tota la mínima família que em queda treballa al sector serveis, per tant, habitualment haig d'anar rellogat. Aquest any, almenys ahir varem fer un tipus "happy Hour" ó 2 X 1... dinar de nadal amb el jordi a casa i sopar amb la familia política del Josep Maria... aixó si, tot al dia 24...

Tot i que, per sorpresa meva, no han estat ni de bon tros dolentes. Tot comença amb el detallI de la Nuria, la meva fisio, amb el kit que em va regalar. Ara tinc que triar alguna cosa per a ella. I pels amics i amigues, que han respost genial... i alguns no els esperava.

Doncs així el dia 25 l'he passat endreçant casa meva, fent-me uns canelons (que tinc el meu orgull) i ara pujant videos i escribint. Una mica de soledad va bé. Em fa pensar... i anyorar una mica als que per un motiu o un altre no estan al meu voltant... peró renovant el desitj de sortir endavant amb més talent que força, peró tenint clar que la força l'haig d'entrenar...

Dia 321: Quadern de Bitácora. Un resúm del any

Aquest no ha estat un any fácil. Més aviat enredat. El varem començar coneixent a una persona que m'ha marcat per tota la vida. El navegador. Amb ell vaig poder fer el viatge més excitant. Navegar per el mar de lleó. Es una experiencia bestial. Llástima que no vaig saber tenir-lo al costat....

A mig any, vaig tenir una petita historia d'amor molt maca que va passar en moment equivocat. L'adriana es una colega del curs, amb la que em va faltar acabar de tancar petites coses. I es que no estavem ni l'un ni l'altre per poder estar junts... a més a més; sortia de patir l'accident de tránsit... Haig de reconeixer que desde el xoc la meva salut s'ha vist resentida, entre xocs, crisis d'ansietats i desgastos de cadera la veritat es que no paro d'estar al metge... sort que aixó últim ho em trobat tendre tot i que és preocupant....

I la veritat es que la segona part del any m'ha servit per veure que soc molt fort psicológicament. Menys la compra del pis tota la resta ho he anat superant poc a poc. Ara ens queda la lesió de cadera (es degenerativa, com la del menisc de fa dos anys... aixó vol dir que tornaré a passar pel bisturí) peró ni puc i ni dec quedarme tancat. El fet de estar on estic ja es un orgull. He millorat en diners i en l'universitat (no em crec encara haver aproval diferencial...) i em el tema del amor de tant en tant passa alguna cosa... si ho llegeixes espero que em diguis si ó no... no estic per esperar gaire temps.

Doncs bé. Ara queda mirar cap el futur. En aquest he hagut de renunciar definitivament a l'escalada. Abans está la Salut. I tenint en compte aixó, ara toca anar a per tot. Curar la lesió, comprar el pis i treure el Grau superior. I per cert, també vaig per tú, per qui m'has d'acompanyar la resta dels temps...

Que tingueu molta sort el proper 2010!!!!

Dia 324: Quadern de Bitácora:Luxe

Avuí ja ha estat un luxe de dia. HE pogut portar el meu cotxet a fer un acte solidari. He participat a les voltes solidaries de la marató. La sensació de circular per una pista impossible i sortir endavant ha valgut la pena....

Un luxe a més per que he pogut compartir pista am gent com en Dani Clos (pilot GP2) comentant fora de la mateixa l'impressionant sensació que fá atacar "la moreneta" a fons, veure que no pots dominar, que la pista et fa fora.... Els admiro als pilots. Si en dos voltes he acabat fet pols....

Pot ser es aixó el que retrobat. Tornar a tenir adrenalina a les venes.... A més a més, he fet un curs de conducció segura a alta velocitat... un luxe.

De veritat....el millor luxe es poder dedicar temps a totes les persones anónimes que ho passan malament per les malalties minoritaries...

Dia 319: Quadern de Bitácora: El meu Destí

Els dies van passant sempre,
enmig dels meus pensaments i somnis,
son com una entrada constant
forgant en el meu interior...

La porta es oberta,
buscant un final al camí quan aquest está acabat?
I quan reflexiono sobre el final
la pau retorna a la meva ment
i tot torna a començar.

"Saltar per Véncer"


No puc saltar, Jo volo per Véncer
Així remoc tot el que jo sóc desde del meu interior
Per aixó escric aquesta cançó per a tú
Volant veig per sobre de les muntanyes
Sent més fort que altres vegadas
mentre la resta s' eixuga els ulls per veure-ho.

La vida que m'ha tocat viure es diferent a la resta
Sempre havia estat pintada igual
Ara ha arrivat el dia en que puc pintar amb colors
El millor i el pitjor
La Claretat i la Foscor.

No puc saltar, jo volo per véncer,
per aixó escric aquesta cançó per a tú
volant per sobre de les muntanyes
Sent més fort que altres vegadas
mentre la resta s'eixuga els ulls per veure-ho.

Vinga Som-hi!

La Cara s'ha endurit amb el que m'han fet
fins el punt que no vivia
no lluitava contra el meu destí.
La meva cara s'havia fet d'acer
la feina ja s'ha acabat
i puc tornar a ser Jo.

Tornaré a volar per no tornar enrere
faré un llarg camí plé de preguntes
Ho faré observant, oh! es molt llarg el camí
Ara començo a caminar realment al repte.

Recordaré per sempre les teves melodies
per sempre,
Peró deixaré el record a un costat
Quan la nit sigui tapada pel sol.

Jo no podia volar tant alt
El sacrifici sofert no em portava enlloc...

Ara canto en llibertat sempre,
ho faig fort desde la lliberació
per fí he pogut canviar el temps del cronómetre
i ningú podrá tornar a tancar la porta al Amor....

Dia 317:Quadern de bitácora: Recuperar Sensacions

l'hector es el meu entrenador d'spinning (bici) , la neus és la meva fisio... la yolanda la meva entrenadora... tots ells tenen una frase al cap. Recuperar Sensacions.

Es una passada. no es troben i pensen igual. I aixó faig. Ahir varem començar a recuperar sensacions. Vaig tornar a sentir-me esportista. Una sessió a mig gas de bici... Almenys he acabat sense dolors seriosos. Alegria.

La maria patia "una miqueta" al veure'm sobre la bici. I em repetia el que jo li deia: Gradua't. Es una bona amiga, si senyor....

Dia 311:Quadern de Bitácora. Tristessa

Aquesta setmana ha estat un pél remoguda. Grip, mal de cap, un dimecres preciós amb una molt bona amiga donant-me consell per sortit de la meva crisi existencial i un decés dissabte.

Començem pel dimecres, el suís i la Sandra. La Sandra és una colega d'entrenament a qui feia temps que no veia. Li vaig dir que ho passava malament i va voler quedar per veure'm. Ens varem trobar al jardinet de sans i amb una hora i mitja varem tenir temps d'explicar per que hem trobo fluixet, que em passa i com disfruta del seu nou xicot recordant-me que vaig predir que el trobaria a la muntanya tal i com ha passat... Intentaré resoltre per la via que tu dius... Et vaig veure molt convençuda que trobaré el camí... Mira, igual em poso un túnica i una bola cristall... vidente siscu...

Ahir va ser un mal dia. Tal i com vaig sentir fa un temps en la Muntanya de Lleó. Desde Rubí vaig genir una mala noticia. L'avi Jaume es mort. Descansas en pau. Ja pots estar tranquil.

L''Avi Jaume es l'avi dels meus cosins de Rubí. El vaig tractar poc peró em semblava una persona d'una delicadessa extraordinària. Imposava molt amb el seu 190 cms... i sobre tot amb la seva energia. Realment era excitant quan estava en forma poder gaudir de la seva conversa les sobretaules de sant Esteve.

Em va emocionar la rebuda dels meus cosins. M'ho van comunicar a les tres de la tarda, i a les 5'45 em tenien allá. La María em va dir "que fas per aquí" i la resposta és prou senzilla "Cuidar dels que m'han Cuidat". i es que sempre han estat al meu costat als moments més difícils, fent el que havien de fer i no el que volia sentir.I per aixó vaig estar pendent del Esteve petit. La seva Germana laura té el Xicot (En pere, un tiu simpátic), peró sé que se'n sortirá. Per una altra banda, retrobar-me amb la conxita, el paco, la Rosa, El Santi, En Siscu (marisa, quina sort que tens) i l'anna, la filla del santi i la rosa; futura psico... com un que jo em sé.

Per últim, el cap de la Familia. En Jaume, el marit de la meva cosina Maria. La veritat es que no vaig poder estar massa estona amb ell. Tothom passa a veure't i no pots estar al tot. Només em cal escriure una cosa. Ets el meu mirall. Encara recordo quan vas coneixer la maria. Com et vas superar. Per aixó, i per el que has fer acollint-me quan més m'equivocava mil gracies i mil respectes. Com et vaig dir ahir... Ja saps on sóc.

En un altre de coses, el meu amic vicens em va trucar per parlar-me d'una altra cosa que també sabia desde el meu viatge a la Muntanya de Lleó. Corre l'informació que el meu pare ha marxat, ó marxará, cap a Uruguay a viure. Espero que li vagi tot bé. No li vull cap mal. Encara que les coses no hagin anat com haurien d'haver anat... Peró ara sí és el moment de passar fulla definitivament. La nostra desventura m'ha deixat marca per tota la vida, peró de tot cal treure una ensenyança positiva... i es que encara estíc pujat al tren, disfrutant de tant en tant del paisatge.... i podent escriure aquestes vivencies per que encara estic viu...

Gracies a tots i a totes que passeu, heu passat i passareu per la meva vida. Sense vosaltres jo no tindria Raó de ser.

Francesc

Dia 305:Quadern de Bitácora. Sant Joan i la Seva Horta

CAp se setmana tranquil a Horta de SAnt Joan. Passejada familiar sense cap incident remarcable. El més important per a mi es que m'ha servit per a trobar part del camí que havia perdut, aquell que em permet escoltar les meves veus més internes. Aquelles que sé que tenen raó...

El més interessant com a activitat va ser la visita al celler de Bot (un poble molt petit i molt cuco) i el dinar al restaurant de Mora d'ebre. El veller de bot em vaig quedar amb un bálsam de vinagre simplement meravellós.... com em va fer recordar el sopar al Semproniana. Del restaurant de Mora d'ebre hi penso tornar... Bon menjar. el que si es cer que el mêtre es una mica pedant...

El passeig pel poble ens va portar per camins que ja havia passat abans per a altres cotes de muntanya... era el recordatori que em dona la vida que no anava pel bon camí. Doncs som-hi templaris....

P.D: La visita al Picasso de l'Horta de Sant Joan (va viure-hi una temporada) em va fer recordar la foto del Picasso de Barcelona...

Dia 296: Quadern de Bitácora. Poc a poc vaig dibuixant...

Poc a poc vaig dibuixant el meu país (ó república independent com diuen a Ikea). En ell hi ha un record especial per la Rosa. Aquests dies és quan més hi penso en tú. Fa dotze anys aproximadament que vas marxar del nostre costat i es que encara a vegadas et trobo a faltar.

Aquests dies han estat molt difícils. Segons la doctora tinc una crisi d'ansietat. Pot ser es cert, estic més pesat del normal. CAda 2 x 3 visito al metge: que si em torço un turmell, que si tinc un pinçament, per adobar-ho avuí he revinclat el turmell de la cama operada i he sentit un "cleck" que no m'ha agradat gens. Diu la medicació que dona hipotonia muscular.... peró sé que tú m'envies forces per seguir endavant. Encara no m'hi vols allá i jo tampoc hi vull pujar.

Hi ha una cosa positiva de tot aixó. Es que tinc amics i amigues com la Maria i el Gustavo que no em deixen ni a sol ni a sombra, Germans que de tant en tant ens veiem (PEr cert, fem una sortida el proper cap de setmana, a mirabet. Tinc ganes de tornar a veure el David, em sembla un bon paio).

Peró en aquest pis també hi ha un gran pati plé de llum de Futur. Hi estic posant una "Haima" on les portes sempre estan obertes a que la gent que m'envolta pot entrar i sortir com i quan vol. Es Enorme. També hi tinc una habitació, ara per ara tancada; per als llibres de Psicología. Una promesa es una promesa, així que l'obriré en pocs dies. En les altres tres habitacions, hi ha un traster ben ordenat, una habitació de matrimoni que espera a una noia i una altre que queda lliure per a disposar. He fet disposar un menjador-cuina-saló (coses d'aprofitar l'espai) prou gran per que la meva familia i la política hi pugin estar cómodes.... i com tot aixó es gran i no es paga sol, ho tindré guanyant-me la vida com a psicóleg . Ah! ja sé per quí será l'habitació que sobra. Es que un dia vull ser pare d'una nena molt inteligent i bona persona....

Doncs ja veus, tot dibuixat en el plánol per a fí. Per a fí tenim clar on anar i per on anar. Moments de dubte en tenim tots...

Un petó.

Dia 289: Quadern de bitácora. La llum al final del tunel

Seguim no anant bé amb la diferencia que ara estic convençut que em recuperaré. He perdut una mica de pés peró la doctora diu que amb una mica de dieta em recuperaré. A més a més, están els nervis que sempre donen per aprimar al personal.....

El dijous vaig anar a l'universitat. Em vaig tornar a trobar amb el navegador. Hola i adeu. Francament em deixa molt trist veure com vaig deixar escapar a una dona tant magnífica. Per cert, he parlat amb un dels meus profes i m'ha aconsellat que aparti tots els mals pensaments.... es una bona idea.

La veritat e veus que amb el tema de la meva salut estic una mica espantat.... veure que no acabem de sortir es un problema... peró tinc clar que sortirem endavant. Sóc més fort que la malaltia i guanyaré....

a més a més, ja sé com entrar al blog per escriure sense patir.....

Besitos companys

Dia 283: Quadern de Bitácora. Seguim sense dir Ni Hao... de Moment

Quan ens pensavenmq ue tot estava llest per acabar, dimarts al vespres vaig patir una crisi d'ansietat... encara tinc el cos rebregat pel tema. A vegadas començo a pensar que tots els mals van venint desde el acnvi de llit... la idea la descarto després per qu etot ha sortit tres setmanes més tard de la seva compra.... no sé, avuí li diré a la metgessa que en pensa...

La millor noticia va ser dissabte al vespre. Flor de nit va tornar a cantar per a mi i en bona companyia.... sobre tot de la maria. Es una bona nana. i dels meus amics... llástima quen o pogués a anar a sopar amb ells...un atre dia será.

Diumenge varem seguir amb la búsqueda de pis, i en el meeting point vaig concertar una visita. Després, vaig sentir que tenia ganes de tornar a navegar per el mar de lleó... vaig pujar, li vaig dir "hola, encara penso en tú" i ella em va dir "Gracies, pensa que tot el que et passa no es res greu, ho passarás" i ja está... Confiaré en la gavina una altre vegada.

dia 287: Quadern de bitácora: Ni Hao Malalties

Ni Hao Malalties. He passat un bon cap de setmana.. Algún que altre doloret a esquena i musculatura varia, picadas de bitxo al turmell que em fan feliç peró la resta... segueix allá peró ja no vulll fer més cas. No puc quedarme tancat en mi mateix. Com pot ser que hagi abaixat el ritme? pot ser anava molt alt. la qüestió es que, quan més he pensat en que em faltava un gest de carinyo en Jordi em va convidar a un entrepá i futbol al bar. Gracies. Em feia molta falta un acte fora de lloc.... i sobre tot un acte de carinyo.

Aquesta setmana torno a parlar amb la gent del Banc. He vist un pis molt maco i m'interessa peró tant sols m'arriva per les despeses... putada, peró aconseguiré els 60.000 que em falten per tenir-lo.... I es que tinc la impressió que he trobat el que volia....

Dia 279: Quadern de bitácora. Tornada a la Feina

Setmana de tornada a treballar pels somnis. Dijous vaig tornar a treballar a l'universitat. Bojeria. El retrobament i el canvi. He passat al pla de graus i sembla que tot es trastoca una mica. Peró em fa molta il.lusió tornar a treballar amb anna. Bona profe i bona persona (i molt guapa, la veritat sigui dita)....

Per la resta, tornem a tenir una mica de conjuntivitis.. semblava morta peró costa una mica. no problema. Guanyarem.....

Dia 273: Quadern de Bitácora. AGORA i Aclaracions.

Agora és una Expressió Grega que pot ser intepretada com a moment. Primer de tot em toca "aclarar" un comentari escrit fa molt temps enrere.... Jo no poso en dubte que estiguis perfectament amb la teva parella.... el que va ser el teu entorn Sí. Sempre. I es que encara no entenen per que has marxat.... i com jo ho sé i m'has demanat que no ho digui no he obert boca. I l'opinió que jo pugui tenir encara está guardada, tant sols comences a saber alguna cosa desde la conversa que varem tenir Dilluns per teléfon tots els Germans junts. Aquest és el meu espai amb els pensaments més privats, els que comparteixo amb els més intims... peti qui peti. És el meu espai i mentre no insulti ni expliqui mentides tinc llibertat.

Per el que respecte a la setmana, tot ha anat perfecte. La feina encomenada pels meus responsables a la feina ha sortit gairebé per sobre del demanat; els meus ullets han millorat i estan quasi al cent per cent (encara em quedan alguns reflexes) He tornat a Estudiar i m'han demanat que faci de Crític extern sobre els continguts d'un programa de Tele (en plan de amigos, eh? que aquí tot es pot agafar per dobles sentits).

Del tema Vaixell estic a l'espera que m'arrivin uns planols.... Por fa María.... enviamelos ya que estoy impaciente por empezar a operar....

P.D. Agora també és el títol de la nova pel.licula d'Alejandro Amenabar.... BESTIAL, BRUTAL.... És una Sinopsi on ens ensenya com de Béstia són els Fanatismes religiosos, com treballen per manipular les persones i com les persones ja els va bé ser ignorants i que altres pensin per ells. Qui la vegi, veurá una gran semblança entre els cristians d'aquella época i els Talibans actuals. Hypatia (la Señora, Madre, Hermana) venuda pels seus dexebles Sinesio (amb el temps cap de l'esglesia Romana a Alexandria) i Orestes (qui sempre posava tot en dubte fins que arriva a ser Prefecte de Roma a Alexandria i deixa de banda el que va ensenyar Hypatia), Davo (l'esclau cristiá de Hypatia, encegat e la revolta contra els Romans, marxa adestruir Roma); Cirilo (molt semblant al que ara seria O. Bin Lad..) i Amonio (un pobre home que no es discuteix res per que no te rés amb que pensar). Sobre tot quedeu-vos amb la lliçó. Hypatia va ser la primera persona que va posar en dubte la Teoria Ptolomeica del centralisme de la terra en l'univers. al final, gracies als fanatismes religiosos el mérit el va obtenir Kepler 1.200 anys després. POSEU EN DUBTE TOT EN EL QUE CREIEU... JA QUE TOT TÉ UNA SEGONA CARA.

La Mirada de Francesc: Dia 266: Quadern de Bitácora. Tornada a Casa?

La Mirada de Francesc: Dia 266: Quadern de Bitácora. Tornada a Casa?

Dia 266: Quadern de Bitácora. Tornada a Casa?

Aquesta setmana sembla la tornada a casa. Tot ha estat quiet i funcionant per a fí. Els plans sobre la compra del vaixell es demoran una mica més del que toca (per cert, dimarts miro un altre.. Carles, tenies raó. Al final et quedes el que et desagrada menys...).

Els periodes de quietud em serveixen per veure-hi una mica més clar (tot i la conjuntivitis jejeje). M'hi quedo amb l'actitud dels que si han volgut saber de mi... de la resta, que els donin pel sac. Ara toca passar al camp de batalla... i pel que sembla també, la parada no ha afectat gaire la meva maquinaria..... Ara té més gana i ganes de lluitar pel que queda... La Copa del America.

Dia 260: Quadern de Bitácora. Recuperat a mitges Bis. Sempre tornen els Stones

ERES TERRIBLEMENTE BRILLANTE, ERES TERRIBLEMENTE INTELIGENTE
DEBO ADMITIR QUE ROMPISTE MI CORAZON
LA TERRIBLE VERDAD ES MUY TRISTEY
ADMITO QUE FUI TERRIBLEMENTE MALO
MIENTRAS LOS AMANTES SE RIEN Y LA MUSICA SUENA
YO ME TROPIEZO Y OCULTO MI DOLOR
LAS LUCES ALUMBRAS, LA LUNA SE FUE
ME IMAGINO QUE CRUCE EL RUBI
CON CAMINO POR LAS CALLES DEL AMOR Y ESTAN LLENAS DE LAGRIMAS
Y CAMINO POR LAS CALLES DEL AMOR Y ESTAN LLENAS DE LAGRIMAS
MIENTRAS LA MUSICA SUBE DESDE LOS AUTOS QUE PASAN
UNA PAREJA ME MIRA DESDE UN BAR
UNA BANDA ACABA DE TOCAR LA MARCHA NUPCIAL
Y LA TIENDA DE LA ESQUINA ARREGLA LOS CORAZONES ROTOS
Y UNA MUJER ME PREGUNTA SI QUIERO BAILAR
OH ES GRATIS, SOLO UNA CHANCE MAS
CAMINO POR LAS CALLES DEL AMOR Y ESTAN LLENAS DE LAGRIMAS .
CAMINO POR LAS CALLES DEL AMOR POR MILES DE AÑOS
OH DIME AHORA
YO... CAMINO POR LAS CALLES DEL AMOR, SI Y ESTAN EMPAPADAS DE LAGRIMAS... OH TIENES LAS JUGADAS, TIENES LAS CARTAS
DEBO ADMITIR QUE FUISTE TERRIBLEMENTE INTELIGENTE
LA TERRIBLE VERDAD ES TERRIBLEMENTE TRISTE
Y DEBO ADMITIR QUE YO FUI TERRIBLEMENTE MALO
Y CAMINO POR LAS CALLES DEL AMOR
Y ESTAN EMPAPADAS DE LAGRIMAS
Y CAMINO POR LAS CALLES DEL AMOR POR MILES DE AÑOS...
OH CAMINO POR LAS CALLES DEL AMOR
Y ESTAN EMPAPADAS DE LAGRIMAS
OH CADA NOCHE, OH HAY SOLO UNA Y NO ES SUFICIENTE PARA MI.
OH YO, SI Y ESTAN LLENAS DE LAGRIMAS
OH TODO EL MUNDO HABLA DE ESO
TODO EL MUNDO ESTA CAMINANDO POR ELLAS
SI PERO YO LA ENCONTRE.... OH SI ESE SOY YO... OH ASI ES
LAS CALLES DEL AMOR, SI, ESTAN EMPAPADAS, EMPAPADAS DE LAGRIMAS...
YO... OH SI, NO QUIERO...

Dia 260: Quadern de Bitácora. Recuperat a mitges

La recuperació de la meva vista va molt bé, peró encara li queda una mica, segons la doctora de capçalera que em va revisar ahir. De la panxa, que m'ho prengui amb calma ja que l'infecció pot haver passat dins i tant sols queda eliminar-la.



Va al.lucinar quan li vaig dir com em van tractar els primers dies... i que m'havien prohibit entrenar. El que puc fer és entrenar al aire lliure evitant el sol a tope.... i el contacte amb la gent, ja que al ser infecciosa....



Dels pisos, ni parlarne. No hi ha manera de trobar res que valgui la pena. Tot está maltractat. peró no perdo l'esperança. Sé que ho tinc i ho tindré. De la feina, sense novetats, encara que m'ensumo uns canvis que poden anar molt bé...

Dia 252: Quadern de Bitácora. REcuperant la vista en les coses de la vida

Durant aquests dies que no he pogut escriure sobre el quadern han passat varies coses. La primera es que tinc una infecció vírica a la vista que pot durar entre 10 dies a un més. Aixó implica que no puc entrenar.... estic que em pujo per les parets...

La tornada a la feina va estar marcada per l'infecció de vista. Segurament es que ja la diua peró en aquests casos.... millor curar en salut, encara que no sigui gaire...

He aprofitat per veure una barqueta al raval... era una auténtica porqueria. no es sostenia per enlloc.

Dels examens encara no sabem res. com aquesta vegada els profes reclamaven la primera fulla no he pogut corregir tot el bé que voldria les notes....

bé, espero que al final de setmana ja tingui la vista prou bé com per tornar a entrenar.... que ho trobo a faltar.

Dia 240: Quadern de bitácora. Descans

Hem trobat per fi que passava a la meva Esquena. Un cop que em vaig donar al desmontar el llit Ikea sebla ser la causa. No em va fer mal, peró va sortir al cap dels dies. Ahir, vaig anar al metge. Coincidencia. Al explicar que estava canviant el llit em va dir que ell també. Que estigués tranquil, que el canvi era bó, tot i que ell recomana un altre tipus de somier i un matalás més gruixut... peró es normal, ja que els venedors no saben que venen.... Tot i que el que tinc es bó i el cós s'acostumará, com al minidesnivell. Total, estaré dos dies sense entrenar, medicant-me fort (De moment aguanto) El mal ha baixat una mica.

Per la resta, com el metge ha donat un mig ok al canvi, sembla que pot funcionar... la setmana que vé visitaré un Átic a Sants.... tinc ganes de conseguir el que busco.

Per cert, la setmana vinent tindré els resultats dels Examens que he fet... Quines ganes tinc de tornar a navegar!!!!!!


BEixitus

Dia 235: Quadern de Bitácora. Decisions.

Després d'una setmana de passió, toca una de reflexió. Al final he decidit canviar el llit d'ikea per una altre. Es molt millor peró el problema segueix sent el mateix. Els desnivells. Ara almenys només tinc el problema del equilibri lateral. Crec que hauré de conviure amb ell... Fins que parli amb un técnic. Sol no puc equilibrar del tot bé el llit (no es pot mirar el nivelador i medir alhora)... Peró estic content del canvi.

Un fet trascendent ha estat la xerrada del dissabte per la tarda amb la meva exparella. Joc brut. Rés més a dir. Va insinuar que si haguessim tingut un fill, segurament l'hagués descuidat. Definitavent no sap amb qui estava. Es cert que no vaig complir algunes coses de las que vaig prometre-li a l deixar la relació... peró cal recordar que en un moment donat ella també em va dir que no volia saber res més de mí.


Bé nois, ara toca fer la segona part del examen.... i el meu trébol de la sort diu que derrotaré els meus enimics... a veure que tal.

Bexitus

Dia 230: Quadern de Bitácora. Setmana de Passió

Aquesta ha estat una setmana de passió. Verm comença Dimarts Celebrant que vaig complir 37 anys. Va ser un petit dinar amb el meu germá petit on vam disfrutar d'una copa de moët& chandon...

Dimecres, va tocar visita al Ikea. M'he regalat un llit de matrimoni. Tot va anar bé fins que, un cop muntat, vaig veure que la pota que suporta la barra de fusta que hi ha al mig del somier no toca terra, ja que el terra de la meva habitació té un petit desnivell central .... Total, posarli un tac de fusta que tampoc ha fet del tot bé la seva funció i a esperar que Ikea tingui la pota retráctil que ha de solucionar el problema, si no... tocará anar a un noctalia i comprar de nou, ja que no acabes de descansar com cal i tothom es tancat fins dilluns.... i per la resta toca seguir estudiant....

Doncs , com ja veieu, tot poc a poc millora... en jordi está millor de les ferides, encara que a vegades d'arrisca massa...


Bexitus

Dia 223: Quadern de Bitácora. Anem de Camí....

Aquesta setmana ha començat una mica extranya. En Jordi ha patit un accident (sembla que per culpa seva, es va envalentonar una mica). L'important es que no ha prés gaire mal. Aquest incident m'ha recordat una cosa que no feia fa temps. S'ha d'espavilar sol. I en estas estamos.

M'ha fet saltar pels aires el viatge a Berlín. Era i és el moment. Quina rábia no poder veure en directe al Sr. Bolt. Quin espectacle. Peró tot té una nova lectura. Tinc Temps.....

Ah! no he deixat de banda la compra de la Barca. Crec que podré dir algo oficial en pocs dies. Es com els fitxatges del Barça. Sembla que mai arriven i sempre son una mica més cars del comentat....

Bexitus.

Dia 216: Quadern de Bitácora. Vacances

Després de llarga lluita per fí han arrivat les merescudes vacances. Si, son aquells dies que tant esperes durant l'any per que passin a la velocitat de un F1.

Hi arrivo una mica cansat. La feina ha estat una mica complicada aquest dies que hi he tornat. Canvis i mala llet per totes les bandes han fet treure el meu costat més... irónic. Almenys he sobreviscut.

En l'aspecte personal, es que no he parat de sortir els caps de setmana: que si entrenament, que si sortida amb amics, que si visitas... La palma; el passat dissabte: Una troballa inesperada per la tarda i una agradable cita sense sexe per la nit.

La de la tarda té delicte la cosa. Sabeu que he escrit que desde fá una temporada, em passen sensacions extranyes que em permeten "preveure" que pot passar. Doncs vaig intuir la Cristina quan la tenia a uns 200 metres de distancia. Com la cosa no va quedar correcte el dia que varem quedar, vaig prendre el toro per les banyes i vaig fer-me el trobadis. Ens varem prendre un café i xerrar. El resultat es el que esperava... tot i que ho vaig confirmar a la nit.

La sortida de la nit va ser molt estimulant. Vaig quedar amb una amiga(no és la Cristina, malpensats) i varem baixar al port. La vaig portar al CDLC -un local molt especial prop de les torres mapfre- On hi varem entrar a les 11 i sortirem a les 2, després de xerrar molt i fotren's entre pit i espatlla un muy señor mojito (Quan es bona, una copa pot durar el que vulguis). Vaig descobrir una cosa d'ella. S'hi pot parlar de tot. Es una Dona curiosa per les coses i els detalls i m'agrada. Crec que puc aportar coses i ella em pot aportar. Espero tenir la seva amistat molts i molts anys.

Bé doncs, ara toca parar que a la biblioteca hi ha cua.... i perden la paciencia.

Arreveure!

Dia 218: Quadern de Bitácora. El meu país perd...

Quins dies. Et llevas pel matí i et trobes que les males noticies segueixen tot i que no son les de sempre. El Doctor Jordi Sabater es mort. Un d'aquells grans Catalans que han fet pátria sense enarbolar la bandera. Lluny de la seva carrera professional -Etóleg i Psicobiòleg-; el que més trobaré a faltar es la seva conversa. Era massa inteligent per creure's sabi.

M'ha impactat molt una de les millors frases de la seva carrera "he dut a floquet de neu a barcelona, peró no l'he salvat la vida". Genial. El treu d'unes urpes per tancar-lo.... Veig que el meu país es tant petit, que quan els genis marxen, el Sol se'n va a dormir... i poc a poc el Sol es va apagant...

I es que en lloc seu, apareixen especímens com la De Cospedal. Aquesta dona marca línea. No es poc dir tanta rucada en tant poc temps. No és saludable per la nostra salut, ni per la seva. O sí. Potser anyora temps passats on sí es practicava obertament "L'estat de Dret"... Un altre es el conseller basc d'interior: Sr. Rodolfo Ares. Les últimes paraules son : "Els Batasunos condemnarán la violéncia per guanyar temps". Si no parlen , malament; si ho fan, ens enganyen.... Bé... vist el que veiem... crec que no hi ha cap tipus d'interés en que la cosa s'arregli.

Bé, doncs per acabar, ojalá algun dia pugui viure en un país on Gent com Sabater mani i els Cospedals i Ares and companyia facin de Floquet... millor nó, Floquet era més persona.

Francesc Martínez Torrents.

Un dia en que he sentit vergonya de Ser Humá.

Dia 215: Quadern de Bitácora. Els projectes surten endavant

Aquesta setmana ha estat de les mogudetes. Vaig sortir el passat dijous a navegar amb la Barqueta de rodes i vaig tenir un altre petit incident sortint de port. Res greu. Tot ha quedat en el sustet que em va recordar que encara estic mig convalecent.... es que no és pot ser tant competitiu.

Amb el tema de la Barca Gran; dimecres tinc una petita reunió. No crec que surti del tot bé; ja que demanan massa condicions. Els Bancs són com l'església. MAI PERDEN. Ah, i no facis el que fan.....

En un altre ordre de coses, m'estic tornant a mirar els llibres que em va regalar el navegador. Encara és ara i em serveixen de molt. Sobre tot, per qué tornat a lecturar-los, m'adono de com de gran va ser la lliçó que em vas deixar.... sobre tot a la muntanya del lleó... Ja he apartat unes quantes Roses... i es cert que el jardí que veig allá lluny n'hi té de molt maques... Gracies per haver-me ensenyat aquest camí.

Una de les coses que més em va remarcar el navegador va ser que confiés en el meu instint. Ara estic aprenent molt a fer lo servir. Per exemple, el flaix sobre la trucada de jordi sense sentir el móbil es un cas... o saber que no em caldria trucar al pep per qué és ell quí es mouria... com a fet avuí. Ja ús explicaré. L'estic usant per saber el que passa... i sé que en jordi no passa pel seu millor moment, i que en pep ja ha arribat un podia donar.... Com va pasar també al mar de lleó...

P.D. De tant en tant una cigonya es creua per la meva vida, just quan puc estar una mica més distret...

Dia 208: Quadern de Bitácora. La Vida avisa

La vida segueix avisant, avuí he tingut un toc amb una furgoneta. Res Greu. Rascada al frontal del Ibiza... La maldició segueix en aquesta casa.

Per la resta tot va bé. Per fi he trobat una de les dues fonts de finançament que necesito per comprar el pis.... ara falta l'avalista...

Pel tema d'estudis, torno a estudiar. M'alegra sentir que torno a sentir ganes de disfrutar de la lectura....

Res més, ara poc a poc endavant, i a disfrutar del cap de setmana amb els amics de mañolandia...

BEsitos

Dia 200. Quadern de Bitácora. Una ombra de llum

Hi havia una vegada un home que cada día es llevaba al matí, voltants les 6; per anar a treballar. Cada dia feia el mateix recorregut: Sortía per la porta principal, baixava les escales; obria la porta del edifici i anava caminant uns dos-cents metres de pujada cap el parquíng on dormia cada nit el seu cotxe.

Peró un bon dia tot va girar-se en la seva vida. Repetint com repetia cada dia el mateix ritual, al tombar la cantonada nord de casa seva va sentir que una veu el cridava:

- Ei, bon dia matiner. Vas cap a la feina?

El nostre home es va girar a una i altra banda sense veure-hi res.

- Hola. - va repetir la veu- Mira a les teves espatlles.... una miqueta més amunt... ara!.

- Qui ets?- va respondre l'home. I Que fots aquí dalt? Baixa! - Va dir malhumorat i sorprés.

- Qui sóc? jo sóc tú i tú ets jo.....

Imagineu quina cara us quedaria si us trobessiu una cosa com aquesta en la vostre vida.... i multipliqueu-la per 1000. Aquesta es la cara que li va quedar al home al veure aquell esser viu.

Després de recuperar la consciencia de la situació, si és que en té; l'home va seguir caminant pensant que era un deliri....

- On vas? Que no penses parar dos minuts?

- No, no ets real.

- I tant, et conec millor del que et penses... sóc el teu interior.

L'home ara si va parar. Aquell esser li va explicar coses que havien passat pel seu cor i cap que ningú coneixia ni sabía.

- Com es possible que coneguessis com estava per dins? Va dir l´home al esser

- Es Senzill. El teu cos és la meva casa. Tu pots repintar-la i dissimular els esvorancs, peró a mí; que hi sóc dins i no em pots fer fora no em pots mentir. I Per aixó estic aquí. Per qué si nó em farás fora de casa meva que es casa nostre.

- I que he de fer, aleshores? Va preguntar l'home.

-Torna a ser feliç... relativitza la vida, lluita per tú i veurás com tot torna al seu lloc.... Cuida els essers que trobes pel camí, busca sense fer mal i el mal marxará del teu costat... i una ombra de llum va marxar de les espatlles de l'home...

I després d'aquell día, aquell home va tornar al camí. Li va costar molt, peró ara ja és a punt de tenir tot el que desitjava... just ara; quan ha tornat a viure de les petites coses.... torna a escriu-re nefastos relats petits, gaudeix del café cappuccino mirant per la balconada.... Perqué en les petites dosis de felicitat és troba la felicitat eterna..........

Dia 194: Quadern de Bitácora. Resultats

Avuí es el últim dia de Baixa. Ja tinc l'alta per part del metge. M'ha avisat que passaré uns dos mesos amb dolors. La meva amiga sandra ja m'ha recordat el meu poder mental..... Et faré cas.

La busqueda de pis en solitari es més complicada. tots et diuen que no hi ha problema per l'hipoteca... el que no está és el problema de l'hipo...cresía. Tots els venedors tenen tanta presa que no importa res... Aixó sí, m'he enamorat d'un que tinc a prop de casa del meu germá jordi. La nostre relació comença a demanar espai.... i crec que l'univers m'ho portará rápid aixó.

En un altre ordre de coses, demá he quedat per sortir amb una coneguda. Ya sé que si no surt res no passa res, peró es del barri i el meu ritme de vida es complicat. FEina, entrenar i estudiar deixa poc temps.... i tampoc tinc molt clar que vull.... Demá ho sabré.

Bé xiquets, les coses comencen a posar-se a lloc. Comença la pretemporada i l'equip está amb ganes.... Peró sembla l'Estatut de CAtalunya.... Llarg, retallat, ambiciós i amb tots disposats a dir la seva... sort que m'assemblo una mica al montilla... de carácter eh! que es un txist.....

PD. Cliqueu aquí per seguir la lectura http://www.youtube.com/watch?v=iCyFLH5fFhc

Día 187: Quadern de Bitácora. Segueix igual... o nó

Ja tenim els resultats dels exámens. Tres suspensos i un Aprovat. No importa. Ja sé que vaig prometre que els 4 aprovats o descansava... fins el dia del accident de cotxe. Ara ja sé que estava a punt. He millorat la nota a historia, en biologia la he mantingut i en diferencial he aprovat justet. Sobre el tema de les oposicions..... millor no parlo. No vaig estar fí.

Per la resta tot va ok. La Esquena va per molt bon camí. Sobre el tema del vaixell seguim la búsqueda. Es una vergonya que empreses venguin el que venen....

Doncs bé, aquesta tarda marxo de relax i rebaixes una miqueta, trobant a faltar una mica a alguna persona i per la resta sabent que tots estan bé, la resta no importa.

P.D: Acabo de comprendre que he aprés a perdonarme les erradas. Navegador, segueixo en la lluita ....

Día 183: Quadern de Bitácora: Ja som al Final

Aquesta setmana, ha estat una mica avorrida. Recuperar i més recuperar. Vaig anar a veure els "fillols polítics" el dia del Foc. Están enormes, sobre tot el petit Pol. Com creixen....

El que més he notat al anar-los a veure és com m'he distanciat dels seus pares. Son mlt bona gent, peró cada cop que els veig em costa acceptar aquest estil de fer les coses. Bé, és una cosa que haurém veure com va, peró el que em van dir a la muntanya poc a poc va sortint....

La nit del foc va anar tranquila. Petardets i cap a casa, no tenia moltes ganes de JArana... A més a més havia rehabilitació. Les qüestions de parella, a sobre , están aturades....

Dons bé, la setmana vinent igual donem noticies sobre el tema del nou vaixell. Estigueu alerta!

Bexitus!

Dia 177: Quadern de Bitácora. Aquesta setmana ja fá un any.....Teoría de les Cordes

El proper dia 23 de juny fá un any que vaig prendre una de les decisions més difícils de la meva vida. Deixar la que v ser la meva parella durant cinc anys. I la valoració d'aquest any no pot ser més positiva.

Els primers mesos no varen ser facils... encara quedaven encenalls i de tant en tant hi havia patinades. Fins que ella es va cansar ja que no obtindria el que volia. A partir d'aquest punt, les decisions han estat molt més fácils. Era el moment de començar a netejar la meva vida.

El primer que vaig fer va ser establir un planning de treball. Qué és el que necessito i com ho necessito. Aquí prén força una persona: El Navegador. Aquesta persona va saber buscar els meus punts débils... Quina llástima de no haver sabut mantenir-la al costat. Les seves ensenyances m'han anat molt bé.... i no he oblidat els llibres que m'ha dedicat, ni la meva promesa. ENS VEUREM DALT DE LA MUNTANYA, R! p.d: Recordes que em vas dir sobre perdonarme els errors.... sápigues que vaig de camí.

Un d'aquests llibres es diu la Llei de l'atracció: Parla de les forces del univers i com relacionen amb el món.... A vegades el rellegeixo. Vaig entenent com va la Teoria de les cordes (les partícules del món estan comunicades per cordes invisibles, que ens conecten amb tot i tots, i de manera que tot es creua en la nostra vida... tant sols cal aprendre que es dolent i com evitar que ens afecti molt).....

Més endavant, com ja sabeu, hi ha el fet del accident. He tret dues conclusions. La primera es que el consell del navegador de baixar pés i posar força va anar molt bé. La segona es que LA VIDA M'HA DONAT UNA OPORTUNITAT INMILLORABLE PER FER EL QUE VULL. I el que vull es deixar petjada en la humanitat, que la meva vida no hagi estat de pas per aquest camí...

Evidentment he tingut més patinades, que m'han ensenyat coses.... Peró tota l'experiencia que he adquirit en la meva vida personal i sentimental m'ha fet creixer molt més que els cinc anys anteriors. Ho dic per la meva curta relació amb l'Adriana. Bé, almenys també tinc algún escrit important (els accidents son una advertencia, i els dolors del cos están relacionats amb l'ánima. FEng Shui, I-Ching...)

Bé, la veritat es que m'ha anat molt bé allunyar-me una mica de certs amics, tot i no perdre el contacte; intensificar amb altres.... R, quanta raó tenia el camí que vaig fer per la Muntanya....

Bé, la part dels estudis es la que vá més coixa... peró el univers ja saps que primer es una bona parella, un bon vaixell i una bona carrera profesional. Posa-ho per l'ordre que vulguis, tot va relacionat... Es la Teoría de les Cordes

Dia 170: Quadern de Bitácora. El món es boig

Avuí m'han comunicat que la meva esquena millora peró no a tot drap.... per fí el atestat diu que tinc raó..... les radiografies dels metges no es revelen.... sembla que el món es boig...

Que boig el món, que no té cap sentit i em fa pensar: “no sé què hi faig aquí”.Que boig el món, que no el puc entendre mai. Ja pots lluitar amb constància,que un dia et fot un cop amb tanta força que et deix solen el principi del camí. Diuen que al món s’hi ve a patir.

Que boig el món, que no té cap ni peus ni ens deixa tenir el que teníem ahir,Que boig el món, que no vol aconseguir per fi esborrar del mapa aquelles coses que menyspreem, i ens fan sentir mesquins.En la distància està el secret, callat, ocult, pacient, discret.

Per art de màgia baixem com l’aiguai a cada obstacle,refem com si res el camí,construint a mida el destí.

A contracorrent,de cara al vent,amb mar de fons i onades, governa tu el vaixell que no tens res a perdre,res a perdre, res a perdre.Boig, el món és boig, però és nostrei és el millor d’entre els possibles....

Gracies PEmi per aquest poema tant bell amb que en sento molt identificat... Que boig el món.....

Dia 169. Quadern de Bitácora: Sexe, mentides i cintes de video....

Passar els dies a port fa que miris més detingudament el paisatge que no veus quan ets sol/a dins el mar. Hi ha peixos de tot tipus: Grans, mitjans i petits; Carnívors i vés a saber qué son.... La questió es que quedar-me prop de la Vora de la mar dona per moltes coses.

Avuí he conegut una xavaleta d'uns 20-22 anys. Ahir la vaig veure trista. El lloc no es que sigui del més alegre, peró els seus ulls no em donaven per ser tristos. He aconseguit que m'expliqués per qué era allá amb nosaltres. I fer-ho li ha servit al menys per saber que durant tres minuts algú l'escoltava.

Sempre he pensat que els psicólegs som com la gent de la película SExo, Mentiras y Cintas de video. Escoltem realitats que sabem que existeixen peró sempre les mires de lluny.... Peró per a mi aquest tres minuts xerrant amb aquesta noia m'han servit per saber que pasi el que pasi, haurá valgut la pena convence-la per que intenti somriure a la vida. I es que com a futur psicóleg, a vegades cal veure la vida com un a cinta de Video.

Dia 165: Quadern de Bitácora: No Aguanto més estar quiet

Ja no aguanto més estar quiet. Ja no puc més. Sé que és bó per la meva salut peró no puc més. EStic fart de llegir i quedar-me quiet en el sofá tant sols per que necesito repós......

Dia 162: Quadern de Bitácora. Diuen que la Setmana vinent podría començar a correr

Aquest matí he parlat amb la fisiologa de la Clínica. Em diu que entén que em pujo per les parets. Una Setmana sense entrenar i pujo un quilo. La Seva explicació es correcte. Si fem creixer malament el múscul, tindrem més problemes i greus....

Seguiré el que diu la meva amiga Adriana. "Confia en el proceso de la vida." Ja ho faig. La vida m'ha donat una oportunitat que no puc deixar d'escapar. A més a més, m'ha portat a ella.... tot segueix el camí.

Per la recuperació no pateixo. M'impaciento. Aquí és on fallo. Tot ha de seguir el seu camí, poc a poc. Aixó sí, al pobre Jordi li espera una miqueta de dieta.....

Doncs bé, ja veieu que estic més animat, almenys no he pensat en dos dies en l'accident. Hi ha coses més importants en aquesta vida.

P.D: Gracies amics, gracies Germans, per com m'heu cuidat aquesta setmana. Prometo tornar més fort que mai.

Dia 157: Quadern de Bitácora: .... bé acaba (2ª part de El que bé comença...)

Creiem que ho tenim tot per la nostra má. I potser és aixi. Creiem que res és a les nostres mans. I potser també és així. Aquest dijous a la tarda he patit un dels episodis més impressionants de la meva vida. Un Vaixell molt gran va topar amb la meva barca i em va provocar uns danys. La sort es que vaig poder mig controlar la virolla i dur-la a parar l'impacte, peró venia un altre i no varem poder evitar l'impacte... Per sort les lesions no son molt greus.

Bona part que estigui bé es dels mossos d'esquadra. Varen intervenir molt rápid i bé. Em varen traslladar al hospital, on varen fer totes les proves possibles i ara només toca repós i descans unes setmanas.....

en definitiva, que tinc més vides que un gat, encara que vull conservar les 5 que queden.... i ara ja estíc segur que tinc un ángel de la guarda. Ara, he aprés també que ja toca disfrutar una mica de la vida, no prender-la amb estrés,somiar amb tot el bó que tinc per endavant i lluitar per ser psicóleg d'una vegada....

Per sort, algunes setmanes acaben bé .... per qué et donen l'oportunitat de tornar a la batalla... i d'aquesta partida he sortit podent jugar la tornada a casa.

Dia 155: Quadern de Bitácora. El que bé comença...

5Aquesta setmana el vaixell ha estat en el "dique seco" Convenia molt. Avuí he anat al mecánic i m'ha recomenat que el bellugui sense fer girs "Trabucades" extranyes, ja que la meva esquena está mb lumbalgia. Amb aixó vol dir que la bici queda una mica apartada i que la resta es pot treballar (corre en máquina i peses) sense apretar-la gaire....

En un altre ordre de coses; he pensat una mica amb alguna de les coses que em deia el navegador (si, contiua present. I qué?). Tot ha vingut per que he trobat la meva exparella just dos dies seguits quan volia veure a una altre persona. El navegador em deia que aparexeria fins que trobi la noia que em fará companyia per sempre. Sap que no és ella peró donará senyals de vida de tant en tant.... encara que no sigui a posta. Entenc que la vida posa a prova les meves conviccions. Ho sento, peró la decisió es ferma. I sé que la meva mare, allá on estigui, estaria contenta amb la vida que vull portar. Licenciat en Psicología, un volvo a la porta i el més important. Una morenassa amb una intel.ligéncia bestial; alta i prima com jo, els dos amb molta independéncia económica disfrutant d'una filla en comú dels plaers de la vida.... Tot comença a girar segons la "llei de l'atracció".... i començo a creure per que ja surten petits resultats. Quan els confirmi ús ho explico.

Fins una altra xavals!

Quadern de bitácora: dia 150. un Accident que fa pensar

Aquest Dilluns al matí, vaig tenir un accident de salut que per sort no ha revestit gravetat, peró que podia haver passat. Estava reunit amb uns senyors doctors i ats i en aquell moment, vaig quedar amb els ulls ennuvolats caient rodó a terra. El diagnosi fet en aquell moment ha estat que vaig patir una lipotima....

Com ja saps, estic intentant coordinar els meus esforços amb l'univers, i vaig demanarli que m'ajudes a posarme bé de tota l'energia negativa que tenia. A fé que ho ha fet. Quin viatge. Encara es avuí i no estic del tot recuperat. Ja em va avisar l'ats que uns dies estaré fora de combat. He exigit massa i el cos demana calma.

Poc a poc refaig la vida, no ha calgut deixar la feina, ara toca començar a entrenar. Poc a poc, que la meva esquena emprenya desde el diumenge a la tarda. Sembla ser que una baixada de tensió, més el dolor més les altes temperatures van fer que tot anés així.

LLiçó apresa. Per altre ordre de coses, la recárrega d'energia es lenta peró positiva. Demá tornaré a entrenar una mica i portaré la meva esquena al mecánic que tinc allá.... I per la resta sense novetat; esperant que la batalla final a Terrassa pugui sortir endavant, tot i que ara per ara, es més important la salut.

Peró tranquils: ENCARA ESTIC NAVEGANT!

Quadern de Bitácora: Dia 140. The show must go on

Sembla que el destí está posant fil sobre l'agulla. Dimarts passat vaig veure per fí una cosa semblant a alló que penso pot ser el vaixell de la meva vida. Estava varat prop del Parc Güell. Es un pis d'uns 80m2 amb dos nivells.

El primer nivell consta de 3 camarots, cuina, bany i saló menjador. Destil.lava classe per totes les seves parets. Havia estat casa d'un matrimoni que cantava al cor professional del liceu. Com ho sé? per les parets. Hi havia tota una serie de títols, liciencies, quadres.... i un maquissim piano de paret dels bons a la sala-menjador.

La segona planta, hi havia un tipus d'altell (buhardilla en castellá) d'uns 40m2 calculo. allá estava la rentadora al costat d'un mini despatx on hi destaca una finestra que dona a un minipati... que et dona una vista brutal dels arbres voltaners del Parc Güell. (aquest queda a uns 200 metres del bloc d'edificis).

El que m'ha fet tirar enrera es la possible inversió en acondicionar-lo. Tot el que hi ha dins (parets, portes i terra) son dels que no es fan avuí dia. I la cuina i el bany, almenys s'ha d'arreglar la meitat....Per no parlar de les compres básiques. Ara bé, si tens diners, val la pena per la tranquilitat que respira el lloc. Quins silencis.....

També vaig aprofitar per passejar pel barri. Si no tens cotxe i parquing... fotut. Per arrivar a bon port tens una barqueta posada per l'ajuntament just a la porta, si nó, pots triar nedar una mica i baixar/pujar per unes passareles mecániques. Tot una experiencia.

Bé, com veus estic valorant seriament sortir.... i começo a veure que la "llei de l'atracció" funciona

....

Seguirem endavant!

Dia 135: Quadern de Bitácora. Els Almovagers prenen el Fortí Blanc

Quin dia. Aquest matí he sortit a caminar per la meva ciutat. M'he acostat a la diagonal de compres. He comprat roba de terra nova, seguint aquells consells que mai havia d'haver deixat d'escoltar. Un café al Illie, una lectuel positivisme i unes compres al intimissimi i al Jack and Jones... Canvi d'armari i a dinar.... Un matí perfecte.

La tarda va ser una mica més moguda. He conegut una dona força interessant a l'universitat. Es diu Adriana, diu es argentina i de la meva edat. Dijous passat varem navegar junts desde Terrassa fins a BArcelona. Varem xerrar una mica sobre com varem començar a estudiar Psicología, com es que va venir a Catalunya, la música i tipus de vida que ens agrada.... En definitia, que em va oferir venir a fer una volta per una festa pro-hindú. I allá que vaig anar.

El regal que m'ha fet es una gran estona de pau.Em va presentar a dos amics seus, en Daniel i Joan. Seblen bona gent, peró ja es sap que quan vas a aquests tipus de llocs xerres poc i escoltes molt. L'estona de pau la vaig tenir quan dos persones van recitar uns contes típics hindues. Molt bons, vaig intentar treure les conclusions ó moralines que tenen aquestes histories. Quines quatre hores...

Peró un cop varem sortir del local, observarem algarabia a la ciutat.... La trucada de Josep Maria ho confirmar. ELs Almogavers havien prés el Fortí Blanc! Sabia de la possibilitat que els meus amics blancs caiguessin... Peró no coneixia l'íra dels braus Almogavers. Sospito que avui, les creus vermelles tenen molta feina a Castella... Tant sols desitjo que tot els vag bé davant els Braveharts anglesos....

P.D. Tinc moltes ganes de tornar a veure l'adriana.... em sembla pot aportar-me moltes coses a la vida. Ah! i el tema del no vaixell va genial....

Dia 130: Quadern de Bitácora. Sento Coses extranyes...

Avuí ha estat un dia... diferent. A part d'haver anat a la feina porto tot el dia amb l'extranya sensació que alguna cosa bona passará. I la veritat, no sé per qué.

I és que estic passant per un moment excitant, peró difícil. Sé quin és el lloc on arrivar; que triar... el pitjor es esperar. Esperar alló que saps que es teu, que la vida te'l portará... Ja tinc ganes que comenci la batalla final....

Dia 126. Quadern de Bitácora: Dia de Ressaca

Avuí he tornat a la feina després del merescut dia de Festa que vaig fer ahir. Encara em dura l'olor de les roses que vaig comprar a la nit, Una per una coneguda que espero siguem amics i l'altra per casa. Quina alegria que hi dona amb tant de Cactus contra les energies negatives!

Bé. La qüestió es que tant punt ha aparegut el Cap de Planta per la porta he tingut reunió salarial. Començem bé. La pauta salarial tant sols recull la pujada per conveni de fusió. Igualment agraït. En temps de guerra, bona es la treva.... El segón punt del día es que ja tenim dates per examinar-me a Contramaestre. En part, es una bona noticia; la negativa no existeix. Una de les 44 places será per mi. Segur.

La resta, doncs bé.... sembla que encara estava una mica enboirat del festiu.... i de la conversa d'ahir al vespre. No imaginava que la meva companya de gimnás fós una dona tant seria i alegre alhora. No t'ho agafis malament, és que les persones canvïem quan estem sense les malles i la llengua fora amb suor. I haig de confessar que m'agradaria que fossim amics. Em Caus bé. Si no, no m'hagues mostrat com sóc, incloent el cansanci corporal després de patejar les rambles buscant al meu amic manel pousa.... (Felicitats per la teva Creu De Sant Jordi; Ho sé per en Vicens i Ester). La teva feina enfront dels menjadors públics i ajuda a presos es meravellosa. Ho Saps que t'ho he dit, i jo també sé que penses que "la feina bruta l'ha de fer algú,no?")

P.D. L'any que vé tinc un conte publicat per TMB. Genial. Ara ja només em queda tenir una filla (nens no, que si surt picha....a porta molts maldecaps)

Dia 125 Quadern de Bitácora: Sant Jordi

Bon dia Avuí: Descans, capuccino amb caramel, una mica de neteja per el vaixell (ja ha canviat de nom, sort que el compra en Jordi). Migdia, passeig per el centre de la meva ciutat, plena de Roses i llibres. Meravellós olor a natura, on el perfum de les roses i la flaire que deixa el llibre acabat de desembalar es confonen amb els bategs dels enamorats i de la ciutat, que treu una de les seves millors cares: molta gent i molta felicitat.

Les Rambles semblen les rambles, la Rambla Catalunya es comporta com el qué és... i el Mercat de la Boqueria ens ensenya com retorna la Barcelona Romántica.... Espero que la tarda segueixi igual de bé. Les Floristes donen un color al carrer....

Dia 123 Quadern de Bitácora: Ja tornem a navegar Per fí!

Dia assolejat, nuvols prims al fons. La turmenta ja ha passat. Dijous a la tarda seré al port amunt de un vaixell que sembla fet a la meva mida. Per fí té les coses com a mí comencen a agradarme. Tant sols trobo a faltar el navegador que em va acompanyar a l'altre travessia.... Sempre el duré amb mí.

Vaig aprendre molt al seu costat i fora d'ell. Ara he vist l'altra cara de la moneda. Com costa seguir sense la companyia que aprecies. Peró la vida m'ha pogut obrir una altra porta (es diu que es tanca una porta i s'obre una finestra). Ja veurem, Com li he demanat a la vida; el vaixell comença a acostarse... al menys, el timó; que sóc jo, comença a ser-hi de plé. He patit molt en aquest camí i ara em toca ser feliç.... com començo a ser-ho ara.

Per la resta de las materias, ara toca uns dos mesos plens de moviment. La cartografía indica que viurem unes etapes de navegació laboral i universitária dures amb bon final. Passarem pel mig d'oceans i mars, de dufins, balenes i piranyes... Excitant! Sabeu per qué? per qué per fi sóc conscient que no tinc que demostrar res a ningú, que soc molt bó en el que faig; i que passi el que passi, puc arrivar primer i bé a l'arrivada... Com em va dir aquella sirena del mar de lleó " Arrivarás dalt de Tot"... Doncs ara em sento llest per començar a pujar! aixó sí; si no arrivo el primer... es per que la vida em donará alguna cosa millor.

Bexitus a la vida.

Quadern de Bitácora: Dia 118. Experiéncies Brutals

Aquest pont no hagués estat res del altre món si no fós per el que em va passar Diumenge de Pasqua al matí.

profitant l'avinentesa de les dates de Setmana Santa, m'he acostat a la Catedral de Barcelona. Recordava de petit les passejades amb els pares per anar a veure les oques i l'oucomballa. Aquesta es una tendre tradició, on es pensava que l'ou posat a la font, si cau; porta mala estruga. Científicament ja rebatuda la possiblitat de caure (es impossibla, ja que entre la cáscara del ou i la clara hi ha una cámara d'oxígen que es mou); vaig decidir donar-me una volta per el pati principal. Aquest pati té la característica de tenir altars incrustats en les parets. Cap d'elles em va cridar l'atenció, peró en una de les cel.les que tapen els altars....

En una d'aquelles cel.les he patit un calfred dels que hem quedarán per sempre. He sentit una força que m'empenyia cap enfora. No em volia allá. Aleshores em vaig girar cap l'altar. Era el de les ánimes que van al purgatori. Sóc persona que hi crec molt (i cada cop més, ja que ho comprobo cada dia que passa) amb les energies del univers. En aquests moments encara no entenc del tot que em volia dir aquesta senyal... Ja he rebut unes quantes que fan més próxim els meus millors desitjos; peró alló va ser especial. L'únic es que després vaig anar a veure Santa Llúcia, patrona del estudiants (per veure-hi clar; com diu Monegal); i a partir d'aquí tot han estat fets "singulars".

Ara potser entenc que ha passat Dissabte a la tarda. He anat al museu de Cera. He fet el recorregut tal i com el marquen; amb una curiositat. Sempre Que aixecava la mirada tenia davant un tipus especial de personatge: Buster Keaton, Gagarin i Amstrong, Alfredo Kraus... Jordi Pujol i Tarradellas Junts... Peró la qué més em va impactar era la sala de ciencia i lletres: Creieu que el primer que vaig veure va ser Einstein, Josep plá i d'altres com Ramón i Cajal? I que consti que ho feia aleatoriament!.... amb la cua que hi havia no podies parar-te on volies; si no allá on hi havia un forat...

I també potser diumenge tarda... he estat al Museu Picasso. Bestial. Quins Quadres i escultures. Sobretot recomano la versió impressionista de "LAs meninas". Per l'altre, vaig anar entaforant-me pels espais que em deixava la gent. Bingo, altre cop senyals. He acabat gairebé sol en una sala on hi ha Retrats de Picasso i Miró. En un d'ells, sembla que Picasso corregía a Miró. El mestre al alumne, guiant-lo pel camí....

I jo em pregunto: tinc algú que em guia? Per qué tinc la sensació de ser un tren a rail, amb l'objectiu de ser científic? Per qué tots els que vaig veure sense buscar, son Científics Quantics? I lo de la catedral?...

La resposta, it's only in the wind...

Dia 111: Quadern de Bitácora. He vist una llum al final del Camí

Son les 14h de la tarda. Agafo el cotxe per tornar a casa. Mitja hora de tránsit cansat després de moltes hores de batallar a la feina. Quan arrivo al pis actual, miro als costats i veig coses que ja no em diuen res.

Obro la nevera, miro el peix descongelat. Toca fer-lo, si nó es fará maltbé. Endollo la tele, tinc ganes de sentir que alguna persona em parla. Rebosso el peix i preparo una amanida de patata amb tomáquet i una conserva equivocada (ostres, he descobert un plat nou amb musclos... sóc un freaki).

Un cop he acabat de dinar, he descansat una mica, recollit la roba dels estendors i aleshores he sentit el desitg irremediable d'obrir un calaix on tenia una camiseta i uns marcs de Fotos. Me'ls havia regalat la meva ex-parella. He recordat la no-trobada que varem tenir ahir a la tarda. Ni un trist hola ens varem dir. Alló ja ha quedat tant en el passat que ja no val la pena ni tenir aquestes andrómines per el record. No ho sé que hi feien allá, ni tant sols recordo per que les vaig guardar al llençar totes les seves coses... tant sols sé que ara ja no em deien res de res.

He entrat a la meva habitació i he tornat a olorar un Gerro Feng Shui que hi tinc desde ahir. Bestial la seva olor i la pau interior que em dona. Així he dormit aquesta nit. Ara sé que tinc una nova vida endevant, i entenc per qué ahir a la tarda, quan estava a casa d'uns grans amics, alguna vegada començava a sentirme lluny. La Sirena del Castell de lleó tenia raó: Poc a poc vaig deixant el passat.... I el navegador també tenia tota la Raó.

Dia 105: Quadern de bitácora. Navegant pels Mars del Centre

Dia 105. Quadern de Bitácora. Aquests dos últims dies han estat especials. He sortit a navegar amb el comisari casadesus per els mars del centre. Exactament la llacuna dels Monegros. Hem visitat a una vella amiga, el seu marit i el nen que han tingut. El Comisari ha disfrutat com un nen, peró no em convenç el seu estat. El veig com que ha trobat la solució al assesinat que investigava, peró resoldre'l de la manera que ho ha fet... ni ho esperava ni encara s'ha enterat. M'ha donat unes vibracions que en algun moment m'han apartat d'ell...

Per la resta, el nen es un bitxo que pixa, caga, riu i plora. Com tots, peró té un somriure d'orella a orella que et guanya. Les fotos, no es poden publicar; peró si he dit que tenia ganes de ser pare, ara ho vull ja!!!

I es que son coses com aquesta que donen sentit a la vida. Veure creixer flors i plantes com aquestes fá que pensis que patir val la pena... En definitiva, m'he permés el luxe de tornar a disfrutar de les petites coses de la vida...

En un altre ordre de coses, ja tinc internet a casa. Crec que es un servei car, peró cada dia més necessari.... Així que ens parlarem més sovint....

Apa nois, una abraçada!

Dia 98: Quadern de bitácora. Sóc Feliç... a estones

Aquesta tarda m'he llevat de taula amb ganes de seure davant l'ordinador i escriure el que ha passat el cap de setmana. Divendres a la tarda vaig patir una desconnexió mental brutal gracies a vosaltres: Mariluz, Carles i Sussanna. La Luz i en Carles són gent que conec desde la meva vinculació amb La I.C.Lumen. La luz era alumne d'alla (com jo) i en carles és el seu marit. Dues bones persones per sobre de totes les coses. I la Sussanna, una ex-lumenarie com la luz i un servidor, una dona que sembla també bona gent, riallera com poques; que m'ha fet molta i ilusió retrobar-la al oceá facebook.

La desconexió comença passejant amb Sussana per la Tenda Nespresso de Passeig de Grácia. Cuanto pijerio... i les máquines sensacionals, tant de bones com cares. Un Cop la varem veure, varem anar a una cafeteria on hi van anar més tard la Luz i en Carles. Del que varem parlar no importa. El que cal saber es que estavem a gust, per el que jo sento i el que sé. Hem de repetir algunes vegadas més.

Dissabte al matí, Surto a fer un vol i a trobar-me amb El Comisari Casadesus. Tenim una sortida pendent el proper Cap de Setmana a Mañolandia. Una altra sussanna ens espera... amb el seu Javi i el Marcos (Marc a partir de ja, que els gens son catalans col..ns). Arreglem uns assumptes i per la tarda veig al Gustavo....

En Gus és com en Casadesus. Un amic que mai falla. T'escolta i et diu que pensa. Está ajundant-me el en projecte CD DVD. Ell inicia la fase de muntatge i l'acabaré am Casadesus. Peró el Projecte ja funciona. Pot ser arrivem tard; peró ja estem aquí.

I Diumenge a casa treballant la Biologia (i recuperant-me del mal de cap que tenia!). Tot el dia amb llibres de bucay, biología i anatomia (si, rosa negra;si ho estás llegint que sápigues que els uso....).....

Bé, es l'hora d'apagar el MP3 i tornar a la feina, que a les 19'30 m'espera el Gimnás.... i he de fer feina després de desfogar-me aquí escoltant a .... Eric Clapton i "leyla"....

Quadern de Bitácora. Dia 93. Comencen a Vendre'm barquetes per iots

Aquesta tarda ja he tingut la primera intentona. 55 metres de llarg, 3 camarots. La trucada ja m'ha fet sospitar. Un particular no té tanta poca gana d'agafar el teléfon. Em diu que és el propietari i quan li dic de comprar em passa al departament de vendes.... a més a més, Poc navegar poc...

Divendres passat vaig estar prenent un café amb els meus "alters egos" de vaixells. El mitjá em va dir que el ex-navegador tenia tota la raó en assenyalar-me com sóc. El mateix m'han dit alguns amics personals. Quan tanta gent et senyala, el tort ets tú habitualment. És curiós. El que está més en aigües estanques aconsella com sortir del mar de fons. Algún día li hauré de recordar que estava enmig d'una tempesta per qué dos vaixells - un está tant lluny que ni el veig, ni el veuré- van dedicar-se a tirar iodur de plata als nuvols defensant un una memória que no calia i un altre que va destrossar tot el seu passat anant de cap al penyasegat uruguaiá..... Temps al temps, si canvio el que elmeu ex-navegador em va dir, segur que estaré ben dalt....

En una de les coses que havia de canviar començo a veure que va ser encertat fer-ho. Estic prou possitiu i començo a creuar-me amb altres noies per el camí... totes molt intel-ligents i bones persones a priori. Ara queda que la meva part, diuen que fantasiosa que és creu el que explica, no aparegui mai més. Cal tocar de peus a terra sempre. Cal tornar a ser la meva propia essencia. Que la tinc i molt bona.

Per últim, ahir vaig anar a veure la tieta. El millor consell d'algú que sí ha passat unmal infern. "Espera, tu pots i en saps. Pensa en gran, treballa per petit; i arrivás dalt..." i més a més, n'estic segur per que hi ha algú en el més enllá que no em passará cap errada, deixará que em foti totes les osties possibles; peró ja m'ha dit que si no faig el burro... Seré Dalt. Tinc valua.

Dia 89:Quadern de Bitácora... Passeig pel Bosc de les Families

Si fa uns dies vaig estar pel mar de lleó, ahir va tocar passeig pel bosc de les families. Es un bosc una mica peculiar. Els Arbres surten de tant en tant, per que volen ells, i tant sols quan els interessa. En aquest passeig em vaig trobar i parlar amb un, que em va fer la mateixa reflexió que el navegador: Sóc una persona que vol que tothom estigui per mi quan les coses van malament, i que estiguin malament; i que també somriguin quan estic feliç. Quina imatge més trista que dono, no?. La veritat es que si dos persones pensen el mateix de mí, es que alguna cosa no faig bé. Diu que m'he creat el meu món, i que si les coses no em van bé baixo molt, que no sóc estable. Bé, ell encara parla de coses del passat que jo he tancat. Peró igualment, prenc nota per provar de no repetir les errades del passat. Sé que a vegadas he edulcorat coses per imaginar-me que no he estat el culpable, quan en realitat ho era del tot., peró no penso tornar a fer-ho. He perdut molt; peró sempre que he perds alguna cosa pots posar alguna millor en el seu lloc.

En un altre ordre de coses, tot va marxant millor. Estic expiant moltes culpes i cada dia que passa el meu cos descansa millor. Tenia raó la sirena del mar del lleó quan em va dir que apartaria una rosa. Era la negra. Peró també em va ensenyar que hi havia més roses maques el el camí i que arrivaria dalt en la meva vida. I començo a caminar amunt canviant coses. I De les dures. Les reformes al meu cor costen una mica, pero..... arrivarán a bon port. Tenia raó el navegador, quan em va avisar que les coses es poden interpretar de manera equivocada. Estic aprenent. Aquesta travessia que porto fent des de la meva navegada pel mar de lleó es nolt enriquidora. Aixó si, continuü veient vaixells estancats... Ara es la meva hora. Amunt!

Dia 86: Quadern de bitácora. Comença el Disseny

Demá a la tarda començo el disseny del meu vaixell. Ha de ser gran, amb un espai únic modulable per fer-hi estances independents entre elles... habitacions per grans, menuts, despatx per posar el plánols i triar el rumb... Ser la meva base d'operacions.

La tarda consisteix en pactar amb la caixa corresponent el plá de viabilitat. Ho vull fer tot bé. Ho desitjo positivament. Sé que puc.

En un altre ordre de coses, ahir vaig poder disfrutar. Un dinar correcte i una companyia bona. Gent a la que havia perdut el contacte, peró que l'oceá facebook m'ha portat a retrobar. Semblan gent de garanties. La llum i el color. Així es com es podrien definir, ara per ara. Espero no perdre el contacte i seguir nodrint-nos de bones estones. Jo almenys en tinc ganes. Ah! i si la llum porta música de nebraska, millor que millor.

Cap a la tarda vaig estar amb en toni, el meu gran amic. Tinc l'impressió que necessita una mica de llum. A veure si el pas per mañolandia li senta bé. S'ho mereix peró s'hi recrea massa en el dolor. Es l'hora de tornar a ser feliç, xaval.

En definitiva, sempre hi han relectures de tots els llibres. Sempre hi ha un moment per la pau (la guerra vé sola). I ara, amb el pas dels dies i de les persones, val la pena tornar a relegir el que va passar al mar de lleó, a la pujada del castell. Totes les lectures porten a la felicitat... tant sols cal saber quina bruixola val.

Post-data: Dedicat a les persones que em seguiu els escrits. Es probable que no sigui el més bó; peró es per vosaltres més que mai. Una Abraçada amics

Dia 81: Quadern de Bitácora. Tornem a la lluita

Son les 12 del vespre del dia 06.03.09. Durant aquests 3 dies he meditat algunes de les coses i senyals que he rebut aquestes hores. La primera de totes ha estat l'alleugerament que tinc després d'haver prés la decisíó de buscar pis. Es confirma que la meva ment ha tancat l'etapa d'estada al Barri de Sants. I no ho sento per el jordi, s'ha d'espavilar una mica més... i per a fí sento que hi ha coses que estan bén enterradas.

La segona, es que he vist les notes dels examens. No sorprén el que al final ha passat a historia. Peró sí sorprén que rápid vaig refer la decepció i com vaig impartir la classe amb el navegador al davant. L'intuició no va fallar. Estava. Ah! i també vaig intuïr que algú qui es pensa que sap qué preguntaria... Pot ser estudiará molt, peró com a persona m'ha confirmat que es un cara girada. Val més no necessitar-lo com a mosso d'esquadra...

La Tercera, son les ganes que tinc d'acabar el llibre de "la ley de la atracción" i tornar-lo a llegir. Tenia raó el navegador quan deia que valia la pena. I també quan em va engegar a dida... tot i que ahir el vaig notar trist... el s'ho perd, tot que sap que pot comptar amb mi per que vulgui. Ara, s'assembla una antiga amiga meva. Massa orgullosos per saber tocar de peus a terra.

Bé. només cal confirmaros un fet. Torno a sentir-me jo. Amb els meus punts débils inclosos... així qué com diuen en la meseta española "El Madrid cojo camina, muerto respira....".

Un petonet amigues; una abraçada amics....

Dia 78: Quadern de Bitácora. Comença una nova etapa

Dilluns, 16 hores. Dia plé de sol a Barcelona Ciutat. M'acosto a la porta de sortida del pis que tenia llogat a Sants. PEr a fi parlo amb el propietari. Ja hem arrivat a l'acord. El pis passa a estar a nom del Jordi. Per a fi em sento una mica lliberat de les cárregues del passat.

Faig memória i penso amb la sirena del mar de lleó. Vaig malinterpretar alguns senyals. Uns altres van passant tal i com els vaig veure. Començo a deixar a Jordi sol. Sembla que estic al peu de la pujada, almenys al replá anterior. Tot i haver perdut el navegador (per algunes coses encara et trobo molt a faltar) Sóc conscient que el futur es maco i tinc que esperar-ne molt d'ell. Peró em fa respecte, com en el mar... I ja ho diuen els vells mariners "la mar es traïdora; peró no enganya. Avisa"

Ara és temps de reflexió, saber moure's i tenir la paciéncia que altres vegadas m'ha perdut. Tocar de peus a terra i començar a lluitar per mi mateix. Segur que tindré la recompensa, per qué en cap moment he volgut fer mal a ningú...

Per cert, si la rosa que vaig apartar igual era el navegador.... potser hi ha més roses endavant...

Dia 73: Quadern de Bitácora

Es un dia extrany. El navegador en qui tant he arrivat a confiar ja no vol saber res de mi. diu que sóc autodestructiu, fals, que enganyo a la gent..... Quina pena no poder dir res. Bé, si ha prés aquest camí será pel seu bé. Jo em quedo amb el que m'ha ensenyat.



Per la resta, sembla que els petits canvis comencen a funcionar. El Vaixell ja está de nou a tornar anavegar. Poc a poc. Si una cosa he aprés es que vaig tornar a navegar massa rápid pel poc temps que portava a la má.



En el tema del mapping he decidit guiar-me pel instint. El primer cas ha estat confiar en un antic tutor, que ja ha donat el ok a la fulla de ruta que utilitzaré dijous en una etapa costanera, on segurament tindré davant el meu antic navegador. Es hora de lluitar. I de plorar, per qué no? M'has fet mal, peró ja está. Hi ha més homes en el món que saben navegar tant bé ó millor que jo mateix....



Pel que fa la resta, poc a poc i bona lletra. Com diuen els avis.... si la carn es pel llop, tota sola se'n va.

Dia 73: Quadern de bitácora. Anyoro el Navegador

la patinada amb el meu carácter m'ha portat a perdre el navegador.... quanta raó tenia quan em deia que l'arbre no em deixava veure el bosc. Com es veuen les coses de diferents quan no tens amb qui compartir els somnis. Per sort, abans de cometre l'imbecilitat més gran de la meva vida em va deixar un llegat. Es un llibre vermell "La ley de la Atracción"... ojalá un dia pugui veure que tot el que estic aprenent en la lectura ho puc posar en marxa. Ojalá un dia li pgui mostrar el DSM IV i pugui posar a la contraportada: "Ja ho has vist.... "peró sóc conscient que no passará, ara per ara. Peró vull que conegui que passi el que passi, si algún dia vol; puc demostrar-li que aquella imbecilitat no tornará a passar... que he descobert que aprecïo massa la seva amistat com per suportar tot el silenci que ara existeix... i dir-li que he aixecat l'arbre que em tapava la vista, i que pot ser que quan tornem a veuren's (que n'estic segur) encara que sigui amb una navegadora diferent al costat; en la meva historia tindrá un capítol molt especial. Gracies per tot el que has fet per mí. Algún dia t'ho podré tornar. Segur. Una abraçada amic!

Dia 67: Quadern de Bitácora. La marxa del Navegador

Aquest dies han estat dels més difícils un cop hem tocat terra i he vist els danys del vaixell a port. El meu nivell de cabreig ha fet que el navegador s'espantés i decidís marxar. Ara tant sols vol estar per temes de lectura de mapes. Res més. I no puc culpar-lo. El cabreig era amb mí mateix, i ha pensat que si sóc així amb mí, que li podría fer a ell...

D'ell em queden a la memoria fets meravellosos, d'aquells que els portarás tota la vida gravats al cor. Les seves ensenyançes i llibres m'estan servint per passar aquest trángol. I es per aixó que penso acceptar la seva oferta. L'unic que no m'agradat es trobasr-me la nota al quadre de mandos.... mil vegades millor una trucada ó una conversa.

El meu pecat es la soberbia.

Us escriuré que em va dir un amic argentí fa un dia, sobre mí:


"la soberbia domina tu personalidad, a menudo sufres de enojos al ver que las cosas no salen como tu querias, o que alguien más sea mejor en lo que te considerabas bueno, asi como pensar en lo que dicen los demas de ti, aunque no digan nada en realidad, guardas rencor constante aunque es debido a tus sentimientos que tienden a ser puros, te causa disturbio no poder entender a la gente y tratas de hacer que la gente te entienda primero ,quieres obtener la perfección y demostrar que la tienes por que no te gusta el hecho de que la gente te de la espalda , en pocas palabras: le temes a la soledad, y aun asi la buscas por que le temes a la gente , le temes a fracasar... tu soberbia es tu soledad, tal vez te sientes culpable por no lograr algo, por fallarle a alguien , por que alguien te fallo ..."

I vet aquí que he agafat el llibre vermell que em va regalar fá dos dies el navegador. Quanta raó tenies al dir-me que no havia aprés res del llibre.... Estic començant a perdonarme la soberbia....
per qué the show must go on, encara que no tingui cap altre company de viatge. Primer Haig de ser jo el meu millor company.


P.D: Un Bexitu. Rosa negra. no deixo la carrera. He pensat com reconstruïr el casc del vaixell....

Dia 63: Quadern de Bitácora

El vaixell está més tocat del que semblava. La victoria ha costat danys al camarot del estudiant. Ja els conec peró el navegador diu que es poden solucionar.... Em fará falta una pipeta de marihuana per entendre'l. Jo només vec forats... pot ser té raó (com gairebé sempre) i necessita una má de carpinteria nova.

Em porten la pipeta, i a la sala poso un cd on la cançó diu:


es el opio la flor de la pereza
hasta que llego a ser sólo existencia
el humo de leche muge lento
extendiendo el sabor del universo
el que nada hace nada teme
y de terrenal sabrás lo celeste
un oscuro derecho a la delicia
será un sueño o será mentira
las cosas más triviales se
vuelven fundamentales
eliminando los moldes del azar
como se agita el viento sin alimento
escucha mi canto abierto de par en par.
es el opio la flor de la pereza
hasta que llego a ser sólo existencia
el humo de leche muge lento
extendiendo el sabor del universo
replegado en la madriguera
como un animal acosado
bajo el efecto de la adormidera
y el peso de mis pestañas.
las cosas más triviales se
vuelven fundamentales
eliminando los moldes del azar
como se agita el viento sin alimento
escucha mi canto abierto de par en par.
esquirlas de aire
arcano indescifrable
en el jardín de mis delicias
pertenezco a la brisa
inhalo la niebla
que flota en el ganges
el aceite de incienso
nos servirá de consuelo.


i pot ser encara estíc en el meu jardí.... quan la realitat era una altra. Haver anat per primera vegada per sobre de les possibilitats del vaixell m'obligará a tornar-ho a fer. Será al juny, i seré més fort... Bé. Toca anar a la taberna dels morts a veure que expliquen...


La Posada de los muertos:

Halza tu cerveza, brinda por la libertad,
bebe y vente de fiesta
el infierno es este bar...

Si has perdido el rumbo escuchame,
llegar a la meta no es vencer
lo importante es el camino y en el,
caer levantarse insistír aprender!!

Si has perdido un beso en un adiós
o huyes de un destino que te negó,
la oportunidad de ser felíz,
ven con nosotros estamos aquí!!

En esta posada los muertos
cuentan su vida y se ríen de quien,
estando vivo desea estar muerto,
en el mas allá nunca dan de beber.

Halza tu cerveza brinda por la libertad,
bebe y vente de fiesta, y a la muerte emborrachalaa!
Halza tu cerveza brinda por la libertad,
y que el cielo te espere pues el infierno es este bar.

Si la noche es tan oscura que,
ni tus propias manos consigues ver,
ten seguro que amanecerá,
y mientras tanto te invito a mi bar.

En mi taverna los muertos,
cuando amanece se van a infingir,
duros castigos y oscuros tormentos,
a los que ni quieren ni dejan vivir.

Halza tu cerveza brinda por la libertad,
bebe y vente de fiesta, y a la muerte emborrachalaa!
Halza tu cerveza brinda por la libertad,
y que el cielo te espere pues el infierno es este bar.

Halza tu cerveza, bebe y brinda por vivir,
juntemos nuestras copas, esta noche es para ti.

Halza tu cerveza brinda por la libertad,
bebe y vente de fiesta, y a la muerte emborrachalaa!
Halza tu cerveza brinda por la libertad,
y que el cielo espere pues el infierno es este bar.

VENIROS AL BAR CABRONEEEEEEEEEEES!!!

pues eso... a brindar por la libertad.....

Dia 60: Quadern de Bitacora

Son les 00:00 hores del divendres 13 de febrer del 2009. El vaixell ha arrivat a bon port en la travessia del vapor. Victoria sembla contundent en espera del dictámen dels jutges. El més important, haver arrivat.

La part final de la travessia ha estat bestial. A mesura que arrivabem a meta, el vent empenyia amb més furia. Dins el meu cos; l'energia s'anava acumulant com per art de magia... Encara que la feina del dia anterior amb el navegant va tenir molt a veure. Ell i jo sabem que "mai més caminarem sols".

A les 11'30 hores del matí, allá on el sol sempre es ponia als meus ulls; aquesta vegada va sortir un raig de llum. Vaig pensar en els meus mestre: Platón, Aristótil; Manel i el Navegant. Els seus missatges anteriors van sortir com a solucions als problemes. Aixó si, no els vaig fer cas fil per randa... no vull que s'acostumbrin....

Saber que tens una persona a terra que t'espera tant sols per que és amiga i et vol veure sá i estalvi va fer que en algún moment de la part final del trajecte no jugués amb el vaixell i no trenqués la proa com havia fet fins ara. Així em sento amb el navegador... a moments també el noto com la meva mitja ánima ¿Com sabia que havia arrivat bé abans que jo li digués?.... Del Manel, em queda el seu consell sobre repassar l'esquema de l'entrada; vaig poder enfocar la proa per on tocava. De Platón, "la fabula del sol" i d'Aristótil que totes les formes poden transformar-se en energia nova. M'ha servit per transformar la rábia en passió per la vida.

Un cop a port, vaig retrobar el navegant. Varem anar de tabernes i explicar-nos histories sobre dolents alemanys que no són tant dolents... i vaig entendre que el millor del camí no es el final. Es compartir-lo amb algú que t'importa...

Dia 53. Quadern de Bitácora...

Son les dotze del vespre del dia 5 de febrer de 2.009. Dia 53 del viatge a Ítaca. Aquesta cursa al voltant del món es molt dura. Els partes meterológics predeien fortes tempestes al Mar de LLeó. Així ha estat. Ratxes de vent de 5 a 6 nussos han fet que la navegació fós molt difícil. Hem prés el camí de trabucar a vora de la costa, per resguardar-nos de la mar de fons.

Un cop estavem a l'entrada del Golf del Castell (anomenat així per la presencia d'un castell imponent dalt del penyasegat), s'han començat a sentir turbulencies al vaixell. Al principi ens hem acostat a una zona de mar calmada. M'ha servit per veure una mica més clar el camí. El meu navegant ha sabut triar bé el primer pas. Crec que sap el que és porta entre mans encara que a vegades sembla una mica esbojarrat. Després d'aquesta estona, en la qual m'he sentit molt próxim a ell; ha pensat en que ja era hora de virar el vaixell per entrar en la mar brava... "hi hem de passar, hi has de passar si vols véncer" m'ha dit...

Una vegada al lloc, he recordat el que una vegada em va dir: "sentirás el senyal, la meva feina es deixar-te al punt de partida. Allá has de decidir". Quanta veritat. Un cop dins del mar, he sentit una sirena que em cridava molt... Era un senyal d'advertencia. Dreta ó esquerra.

La sirena era de la terra. He deixat que em guiés pel camí de les roques. O aixó em pensava. Em va portar per un camí una mica més llarg. A l'entrada; el meu navegant va dir: "ja sóm al punt. no puc decidir. Deixa't portar. Et durá al camí de la veritat. ..."

Estava sorprés per el que veia en el meu camí. El camí de sant Francesc. Per qué el meu nom? Vaig entendre que la sirena em coneixia molt i molt bé. Ja sé que ets tú. Tenies ganes de trobar-me a soles, tal i com em deia el teu "navegant" i com em vas mostrar dies abans; quan em preparava pel dia...


Aquell camí em va mostrar un passat on apareixien les persones que ja no hi són i varen creure en mí. Després uns senyals on m'indicava les persones que caurien i com ho sabria abans que passes en algunes... altres ho sabré passat el fet, peró no m'afectarán; com l'armador en cap... per qué un cop sortim d'aquest mar; el futur em deixa amb vents a favor altre cop; mentre que els altres vaixells que competien amb mí ja no hi serán. Peró tranquil, ja que els dos únics vaixells germans serán amb mí dalt del camí. Un ja está llest i el que queda ho estará en mot poc temps. Jo crec que ja m'ha donat el primer senyal. Tant sols li falta práctica. Será el millor dels 3.

Orgullosa de la meva feina com aprenent d'armador sense els armadors principals, la sirena va mostrar-me la segona part del enigma. Que i quí serás?

La Fí del camí de Sant Francesc em va deixar en un llac, el LLac de Sant Francesc. Es un dels punts alts de la Badia. Una vista enorme.Preciosa. Única. Just a la seva entrada vaig veure una Flor morta a l'aigüa. L'he recollit i he dit: Cap flor mereix estar al Terra. I just enfront vaig veure com més flors creixien fermes. La Sirena m'ha dit que les flors mortes no es poden cuidar. Les vives sí. Les mortes están al record. Les noves son els nous olors i somnis. Has de cuidar les dues, peró més les vives que les mortes, han de durar més. Aquest moment em va fer reflexionar. Havia de veure tot el que puc fer. no ho tiraré per la borda.

Ja haviem parlat dels armadors, del tercer vaixell...quedava una mica del meu passat més recent i el segón vaixell. Del meu passat, un senyal. Era clar que estava alegre del canvi de navegant. L'altre no era bó. Del segón vaixell, no cal preocupar-se per ara... está estancat en aigües tranquiles...

Un cop aixó, va tornar a bufar el vent i les gavines marxaren.Vaig tornar a recordar al meu nou navegant amb alló de..."quan bufi el vent, segueix-lo". I La sirena ha marxat....

El camí de tornada el vaig fer per la costa, seguint el vent, on sempre hi havia senyals que em recordavan tot el que havia passat al camí d'anada...deixant-me al costat del meu navegant.

-Estás bé? m'ha preguntat expectant.

I jo hc començat a explicar-li les coses que he vist i passat;conscient que moltes d'elles les sabia inclós abans que jo mateix... peró compartir-les em va duür al millor premi de la meva vida. Segellar un compromís de llarga durada amb el nou navegant....


P.D: Per qué em va mostrar que triomfaré a l'amor i feina? I per qué sempre em va recordar la meva catalanitat?. Ja ho sé. Per qué la Sirena coneix molt bé els meus límits, i sap que puc anar més enllá del mar... i si és amb el meu navegant nou al costat, millor.

Dies i dies

Van passant les tardes d'hivern , ferestecs i dures. Estic al café Piccolo de sants. Miro per la finestra i veig la biblioteca. Hi aniré com cada dia, a veure el mateix escenari... Peró avuí el veig d'un altre color.

Les llums son llums, els colors están més definits. El blanc i negre no está. La vida está en blaus, grocs, verds, acontrallum foscos i vermells. I el meu cor torna a bategar.

torno a mirar la tassa i ja no está el café. Es xocolota dolça. Tot a canviat i res es igual peró tanmateix tot segueix. Que passa? Al bar hi posen balades de fons, quan per la finestra hi pasa una rosa negra que camina mig apagada. Al costat, dues velles xerraires fan safreig, com antigament... i torno a mirar la tassa amb la rosa negra al cap...

I es aleshores que m'adono que les ulleres de sol están trencades, ja no puc tornar-me-las a posar. Per que si les torno a posar, no podré tornar a veure el sol, el xocolata, les velles i sobretot... la rosa negra.

Dies i dies

Passen les tardes fredes d'hivern. Aquestes ferestecs tardes on et vé més de gust menjar xocolata calent amb xurros que moure't cap a la biblioteca. Peró ho fás. Sembla la mateixa rutina, la mateixa gent, els mateixos ordinadors... Peró avuí, no saps per qué, tot es diferent.

La gent et saluda, estas somrient -diuen- els qui et coneixen de veritat et diuen "ja tornas a estar aquí, de tornada" I Tú penses "no he marxat". Descobreixes que és mentida. No havies marxat, no hi eras!

Vas descobrint que el món te colors i sabors, sensacions. Palpes i toques, olores i saborejes, i més a més, escoltes: Nens rient a plaça, les senyores grans parlant dels seus mals, una parella jove fent feina al cotxe... tres hores porten dient-se adeu. I Jo ho puc veure a primera fila, amb un café amb llet a la má i un clavell al costat...

I quan m'acabo el café faig el major descobriment. Tinc peus, cames i braços que serveixen per caminar, lliberant el cap de la tortura de no poder moure's i ser partícep de la vida. Luxe.

I com és un luxe faig una acció de luxe. M'acosto a la floristeria i em compro una rosa vermella, amb unes fulles pintades de negre. Es petita, gairebé de joguina. l'acosto al meu cor. Son les petites coses de cada dia les que et donen alegria.

Que tenen les flors de Serra i arola que no tenen la resta?.....

El far del sud

Aquesta es una lletra de sopa de cabra. Em recorda a una persona que fá ja molt de temps que está més enllá del mar... algún dia no gaire llunya et vindré a veure...

diu Així:

La va trobar a una sala mig buida
buscant un somni fugint del dolor
entrant pels ulls va sentir-hi espurnes
aquella historia va canviar-li el món.

va perdre-ho tot, la partida i la vida
cada ciutat li esmicolava el cor

només el Far del Sud ell es mira
segueix la flama fins que res no es mou.

I empeny el sol, tan bruna
tan forta i prohibida
i es descorda la brusa
El seu cos un somriure viu

et donaria amor si poguéssis tornar-me'n
et donaria amor, si ens poguessim mirar
et donaria el món si poguessis parlar-me
ho donaria tot
si et pogués estimar

Tantes nits, va pagar per tenir-la
tantes excuses per anar tot sol
amb un plor la perdia
la llum s'apaga quan el sol es pon
i el seu record s'estimba en ciutats adormides
i somnia fins l'alba el seu far sense vida, trist.

et donaria amor si poguessis tornar-me'n
et donaria amor si ens poguessim mirar
et donaria el món si poguessis parlar-me
ho donaria tot si et pogues tornar a mirar.

Tremolant, poc a poc surt del cine
sessió de nit, avuí es l'últim dia
s'endu el cartell, arriba a casa i l'espia
l'habitació es transforma en un món nou.

i l'escriu cent mil cartes, la busca i viatja
i el seu centre s'escapa, perd l'ordre i la casa

i apaga el sol, tan bruna
tant feble i prohibida
i s'enfonsa en les ombres
el seu cos un somriure diu

Et donaria amor....


Es una bella cançó d'amor, a qui et dona la llum de la vida, qui et guia... pero recordeu sempre que el far del sud sempre está encés. No l'apaguem, sempre es bó saber qui et va donar rum. El dit, Et vindré a veure més aviat d'hora, per les valls de vallvidrera....