dissabte, 23 d’octubre de 2010

Dia 240: Segón Quadern de bitàcora. Epíleg

Avuí tanco el segón quadern de bitácora. Per fi. Tot i els petits problemes de posta en marxa del pis (la caldera no va) i un altre que ja coneixia, per fi puc dir que ja estic a la nova nau.

Ha estat un llarg i dur trajecte que cal disfrutar tot i que no hem fet la millor sortida desde la graella. La caldera es la pluja i jo sóc Fernando Alonso. I dic que sóc fernando per que després dels problemes passats ahir entre desmuntar un somier de 150x200 per un esglaó de res (cal donar gracies a iolanda, david, la furgoneta i el meu veí amb la clau agen) encara sóc favorit per la victoria... Peró aixó ho deixo per la Tercera part(si, els editors el demanen... es veu que us agrada una mica)

Dia difícil per a tots a can jordi. Es una situació nova per a ell. Espero que la porti amb la veterania que ja té. Es una oportunitat única per començar a saber que és controlar una empresa. Jo almenys, ho miro així. Avuí caldrá estar atents. Es un xoc aixó de trobarte un lloc buït on hi tenies algo. Es una sensació d'abandonament que té que superar. Será bó per a ell. I si no ho passa ara, ho passará segur més endavant i amb mes problemes.
Bé. en la próxima entrega ja us podré dir quines son les meves sensacions aquí, a Casa. La primera es que he anat a dormir molt bé amb un lloc mol ample. Ara toca explotar totes les característiques, arreglar el que no va i ... Al atác!!!

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Dia 232: Segón quadern de Bitácora: Les Histories del Adam i vots.... I m'has vingut al cap, gavina.

Aquest matí escoltava una entrevista amb l'Adam martí a Rac1. Era molt interessant. Ha escrit un llibre on els caps polítics d'aquest país anomenat Catalunya, expliquen una serie de vivencies personal a través de les seves preguntes....
La Més significativa era... "parlem dels seus pares"... i aquí m'he enfonsat una mica. Jo estava a la sala de máquines del Vaixell quan escoltava algún meravellós relat sobre en Saura i la seva mare ingressada de tuberculosi, ó com en Durán va ser Separat durant anys de la Familia, ó com l'Alicia Sanchez-Camacho agafava cada tarda el tren per anar a reeducar en la lectura al seu pare, malalt del cap...
I durant uns segons m'he posat molt trist, molt, molt trist. M'ha fet pensar en el molt que et trobo a faltar, i com d'orgullosa (aixó penso jo) estaries si fossis aquí mirant com al final tinc el meu propi vaixell... i més que ho estarás si un dia tinc una companya de vida, amb filleta inclosa. Peró a la poca estona he tornat a tocar terra, pensar que encara tinc forces per acabar de complir el somni i que sápigues, que aquest només es el primer vaixell de la flota...

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Dia 227: Segón quadern de bitácora. Llums, ploms fossos i Un meravellós parc.

Es un dia maco per escriure. Dona per aquella imatge clássica del escriptor picant el primer que li passa pel cap davant una Lettera 90, desgastada pels excessos de'alcohol, drogues i idees... I un dia maco per que el trasllat al vaixell té bona pinta.

El que passa ara es que per culpa de les humitats que té l'edifici, ara mateix podria tenir un petit problema eléctric, tot i que (Artur más dixit) demá a la tarda ho tindré arreglat ó en camí. Una despesa extra que no estava prevista, peró solucionable a final de comptes. Es el que té comprar de segona má. Poc a poc el fas nou.

el pitjor del contratemps queda compensat amb l'acord que tinc amb la casa de mobles. El dia 20 muntem els nous mobles, així que si les matemátiques indiquen el correcte (tot i que tot pot canviar, tot i que no pactarem mai amb el mal) cap el dia 23 estaré a casa meva. Una curiositat en la que acabo de caure. El meu número favorit es el 5... i dos més tres en fan cinc...
Postdata: Ja he trobat prop de casa meva un Circuit de Mountain Bike que té 15 Quilometres de llarg, dins un bosc de Moreres meravellós.... Ostres, que bé que m'ho passaré!

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Dia 220: Segón Quadern de bitácora. LA Canción del Pirata

Setmana M eravellosa gracies per haver destapat una mica el tarret de les meves esencies. Diuen les Meiges que perdre l'olfacte es perdre el sentit de la vida. Doncs dissabte vaig tornar a navegar pel mar de lleó. Aquest lloc es especial per a mi, molt especial...
Si en un viatge ja relatat en el anterior Quadern vaig sentir com les forces em cridaven de forma tranquila i explicativa, ara ho van fer de manera salvatge, inusual... Heavy.
El viatge aquest cop va ser nocturn i sense "el navegador"... o sí, no ho sé. La qüestió es que vaig partir per que la necessitat era irrefrenable. Necessitava reafirmar alguna cosa de forma personal. Volia perfumar la meva ánima amb gotes d'amor per a mi mateix... per poder-la perfumar després amb gotes femenines sense destruir-les.
Dalt del mar peró per l'altre vessant; entrant al Castell de Sant Jordi, trio un camí que em portà a una petita sala on hi vaig trobar una taberna. Dins ella, una colla de pirates de totes les edats amb birras a les mans i de forma tranquila m'accepten. Son grups, em veuen sol. En primer moment diuen " Que fots sol, aquí no es pot estar així"... Em quedo igualment, i al veure que vaig de bon rotllo, acabo amb uns i unes pirates comentant com és el local fins que el mateix pateix una transformació esotérica ...
La nit va caure de cop dins la taberna. I de cop, sona una melodia extranya: "
- ¿Que és? : Pregunto Jo al del meu costat
- És l'ira de Gaia. Escolta i deixa't dur... Atlantia ha obert el seu mar.
El Mag d'Oz apareix sobre un escenari amb una colla de pirates al costat. Per l'accent, són de Finisterra segur, amb uns instruments diabolicament meravellosos. I de les dues hores que van passar després només recordo sentirme com un teléfon mobil endollat a la corrent. Encara em dura la Cárrega d'energia! Quina cosa més extranya em va abduir per les orelles! i per el que sé, la reacció va ser general. Sortien pirates per totes bandes, dels 200 que erem en un moment varem pasar a ser mil.lers seguint el mateix missatge "Sigues tu mateix, no et deixis marcar..." SAbem que som com som, sé que sóc com sóc... peró ara també sé que hi ha molts com jo, que no estic sol navegant...
Bé... Aquesta energia s'enfoca cara a una setmana on tinc un examen per pujar de categoria, i la següent, on ja tindré el iot gran preparat per la gran aventura. I sense que els barruts puguin entrar. Estan vivint a Sudamerica... Tenia raó La Gavina. No molestarán. De fet, perden gent i no ho saben per que han deixat tot sense mirar enrera... ho sento, peró no ho lamento... Per que ara puc recuperar, puc morir i despertar i tornar a sentir l'amor, tots els somnis que perdia per que per fí puc complir el somnis que tenia. Ah! i gracies tieta per sentir-te orgullosa de mí!

dissabte, 25 de setembre de 2010

Dia 213. Segón Quadern de Bitácora. L'home de la "lollypop"

Estic en la cursa. El meu cos, com un ferrari, va llençat cap el final. Tinc un problema. Em quedo bloquejat i em marejo... Es una situació real patida aquest dijous passat. No era tant un problema de nervis com de la calor que estava patint. Tema solucionat, peró alerta, es el segón en un any...

Per la resta, tot ok i a punt. Aquesta setmana han d'arrivar els mobles al nou pis. Avuí m'ho he pasat molt bé arreglant el despatx i la vitrina del menjador. Al final me la quedo, no vull deixar un espai gaire lliure...

Pel que fa la feina encarregada pel meu Coach, es llarga i pesada. M'estressa molt. Probablemente es el que busca. Porto tota la setmana evitant usar el "nosaltres" Es un Xou. Sincerament crec que l'uso per amagar les meves debilitats. Com si em protegís de quelcom dins meu. I de qué m'haig de protegir, si sé que sóc dels bons? Ho sabré quan marxi a Rubí, a Casa meva....

dissabte, 18 de setembre de 2010

Dia 206. Segón Quadern de Bitácora. Les Directrius están marcades

Aquest dijous vaig tornar a trobar-me amb la meva Psicóloga. Va ser una trobada molt profitosa per a mi. M'ha fet veure una cosa que faig de manera inconscient i que pot ser una de les causes del problema que pateixo amb l'ansietat... PArlo molts cops de manera impersonal, com si les coses no anessin amb mi. Inclós usant el plural nosaltres.

Si es cert que intento agafar distancia amb les coses que m'envolten. M'he fet mal en aquesta vida i havia prés el camí equivocat. Per una altra banda, tant de treball protegint els altres desde petit, sempre sent el fort per que ningú caigu; m'ha suposat interioritzar que la meva personalitat ha d'estar supeditada a la resta... i no és aquesta la vida que vull per a mi.

Un altre punt que crec tinc que rectificar amb urgéncia es la tendencia que tinc a "adornar" la meva vida tant "activa". Si es cert que faig moltes activitats, peró he notat que sense adonar-m'hi hi poso més pá que formatge a les coses, com volent donar el punt d'importancia a les coses per precisament sentir-me inferior. I no sóc inferior a ningú. Sóc diferent.

Per tant, ara em queda un dels camins més llargs cara a poder disfrutar una vida plena. Aprendre a viure per mí mateix, a saber que si adorno les fites perdré més amics, a saber sobre tot que no em puc estar enganyant a mí mateix, a no ser tant impersonal... en definitiva. Evolucionar per ser feliç...

diumenge, 12 de setembre de 2010

Dia 200: Segón Quadern de Bitácora. Ara comença la Veritat:Arrenca la temporada

Arrenca la nova temporada a Can Francesc. El Iot ja té nom. Es diu Llibertat. He anomenat així al meu pis per que considero que les coses importants han de tenir un nom de Referencia.... I en Aquest pis ha d'existir la llibertat per fer el que es vol sense fer mal...
Busco la Llibertat per explorar els nous camins, noves dreceres dins la meva vida. Tinc que confesar una cosa. Divendres vaig anar per endreçar poc a poc les coses, i un cop vaig sortir per passejar per la Miniciutat- ó poble- vaig sentir-me com mai al passejar pel pont i mirar com hi havia una mica de aigua a la Riera... Em vaig sentir jo, Em vaig sentir lliure.
Busco la llibertat per que m'encanta recuperar las sensacions actuals. No están marcades per cap línia imaginaria... He recuperat les ganes de tornar a enamorar-me d'una xicota, de tornar a estar en la brega, en definitiva.. de Viure.
Em deia la meva amiga María que em veia somrient, cansat; peró somrient. Es una temporada especial. Arrenca ara, a finals de Setembre/inici octubre acabo el trasllat a Rubí i tinc el examen per pujar de categoria laboral... Es una Arrencada Bestial, animal... Peró si la paso, que la passarem molt bé, disfrutarem de Grans moments.
Bé nois, després de tres setmanes de descans laborals, i dues de Pretemporada Gimnástica, ara ens toca seure a les butaques, que disfrutarem de la millor película que he fet fins ara....
Sort!