Aquest matí escoltava una entrevista amb l'Adam martí a Rac1. Era molt interessant. Ha escrit un llibre on els caps polítics d'aquest país anomenat Catalunya, expliquen una serie de vivencies personal a través de les seves preguntes....
La Més significativa era... "parlem dels seus pares"... i aquí m'he enfonsat una mica. Jo estava a la sala de máquines del Vaixell quan escoltava algún meravellós relat sobre en Saura i la seva mare ingressada de tuberculosi, ó com en Durán va ser Separat durant anys de la Familia, ó com l'Alicia Sanchez-Camacho agafava cada tarda el tren per anar a reeducar en la lectura al seu pare, malalt del cap...
I durant uns segons m'he posat molt trist, molt, molt trist. M'ha fet pensar en el molt que et trobo a faltar, i com d'orgullosa (aixó penso jo) estaries si fossis aquí mirant com al final tinc el meu propi vaixell... i més que ho estarás si un dia tinc una companya de vida, amb filleta inclosa. Peró a la poca estona he tornat a tocar terra, pensar que encara tinc forces per acabar de complir el somni i que sápigues, que aquest només es el primer vaixell de la flota...
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada