dijous, 27 de març de 2008

L'avaricia

Cada cop que em poso davant el blog, tinc l'impressió que em porta l'avaricia. Es un sentiment plenament humà pero... Som el que realment som ò per contra, busquem amagar i semblar el que no som?

A mesura que vaig caminant per la vida, veig coses que m'importen més aviat poc, molt ó relativament. Cada persona es un món, cada flor un univers, i cada dia una historia. Desde l'època dels romans, la humanitat está encegada en ser uns millors que uns altres, compartir entre uns quants... no hem inventat res de nou, peró cada ún, quan arriva a pujar aquests camins, sembla que hagi trobar or.

En les relacions personals passa el mateix. Qui troba un amic, té un tresor (A vagades de filferro). Per qué tothom amb qui parlo em diu que el millor estat es tenir que té gairebé tothom,es a dir, parella? I Llavors, per que comaprem la parella amb la Presó? (ES a dir, un cop casat, una part vol el divorci)... Descartes ho defineix molt bé amb el dualisme cartesià.

Realment, si els filosofs que ens ahn guiat per la nostra vida aixequesin el cap, el tornarien a posar sota terra per estar més tranquils... de mí, em tindrien com un esser extrany, insensat, per que no fà més que el que li dicta el cor, a vegades sense cap mena de sentit... Paradoxa de la vida