dissabte, 7 de febrer del 2009

Dia 53. Quadern de Bitácora...

Son les dotze del vespre del dia 5 de febrer de 2.009. Dia 53 del viatge a Ítaca. Aquesta cursa al voltant del món es molt dura. Els partes meterológics predeien fortes tempestes al Mar de LLeó. Així ha estat. Ratxes de vent de 5 a 6 nussos han fet que la navegació fós molt difícil. Hem prés el camí de trabucar a vora de la costa, per resguardar-nos de la mar de fons.

Un cop estavem a l'entrada del Golf del Castell (anomenat així per la presencia d'un castell imponent dalt del penyasegat), s'han començat a sentir turbulencies al vaixell. Al principi ens hem acostat a una zona de mar calmada. M'ha servit per veure una mica més clar el camí. El meu navegant ha sabut triar bé el primer pas. Crec que sap el que és porta entre mans encara que a vegades sembla una mica esbojarrat. Després d'aquesta estona, en la qual m'he sentit molt próxim a ell; ha pensat en que ja era hora de virar el vaixell per entrar en la mar brava... "hi hem de passar, hi has de passar si vols véncer" m'ha dit...

Una vegada al lloc, he recordat el que una vegada em va dir: "sentirás el senyal, la meva feina es deixar-te al punt de partida. Allá has de decidir". Quanta veritat. Un cop dins del mar, he sentit una sirena que em cridava molt... Era un senyal d'advertencia. Dreta ó esquerra.

La sirena era de la terra. He deixat que em guiés pel camí de les roques. O aixó em pensava. Em va portar per un camí una mica més llarg. A l'entrada; el meu navegant va dir: "ja sóm al punt. no puc decidir. Deixa't portar. Et durá al camí de la veritat. ..."

Estava sorprés per el que veia en el meu camí. El camí de sant Francesc. Per qué el meu nom? Vaig entendre que la sirena em coneixia molt i molt bé. Ja sé que ets tú. Tenies ganes de trobar-me a soles, tal i com em deia el teu "navegant" i com em vas mostrar dies abans; quan em preparava pel dia...


Aquell camí em va mostrar un passat on apareixien les persones que ja no hi són i varen creure en mí. Després uns senyals on m'indicava les persones que caurien i com ho sabria abans que passes en algunes... altres ho sabré passat el fet, peró no m'afectarán; com l'armador en cap... per qué un cop sortim d'aquest mar; el futur em deixa amb vents a favor altre cop; mentre que els altres vaixells que competien amb mí ja no hi serán. Peró tranquil, ja que els dos únics vaixells germans serán amb mí dalt del camí. Un ja está llest i el que queda ho estará en mot poc temps. Jo crec que ja m'ha donat el primer senyal. Tant sols li falta práctica. Será el millor dels 3.

Orgullosa de la meva feina com aprenent d'armador sense els armadors principals, la sirena va mostrar-me la segona part del enigma. Que i quí serás?

La Fí del camí de Sant Francesc em va deixar en un llac, el LLac de Sant Francesc. Es un dels punts alts de la Badia. Una vista enorme.Preciosa. Única. Just a la seva entrada vaig veure una Flor morta a l'aigüa. L'he recollit i he dit: Cap flor mereix estar al Terra. I just enfront vaig veure com més flors creixien fermes. La Sirena m'ha dit que les flors mortes no es poden cuidar. Les vives sí. Les mortes están al record. Les noves son els nous olors i somnis. Has de cuidar les dues, peró més les vives que les mortes, han de durar més. Aquest moment em va fer reflexionar. Havia de veure tot el que puc fer. no ho tiraré per la borda.

Ja haviem parlat dels armadors, del tercer vaixell...quedava una mica del meu passat més recent i el segón vaixell. Del meu passat, un senyal. Era clar que estava alegre del canvi de navegant. L'altre no era bó. Del segón vaixell, no cal preocupar-se per ara... está estancat en aigües tranquiles...

Un cop aixó, va tornar a bufar el vent i les gavines marxaren.Vaig tornar a recordar al meu nou navegant amb alló de..."quan bufi el vent, segueix-lo". I La sirena ha marxat....

El camí de tornada el vaig fer per la costa, seguint el vent, on sempre hi havia senyals que em recordavan tot el que havia passat al camí d'anada...deixant-me al costat del meu navegant.

-Estás bé? m'ha preguntat expectant.

I jo hc començat a explicar-li les coses que he vist i passat;conscient que moltes d'elles les sabia inclós abans que jo mateix... peró compartir-les em va duür al millor premi de la meva vida. Segellar un compromís de llarga durada amb el nou navegant....


P.D: Per qué em va mostrar que triomfaré a l'amor i feina? I per qué sempre em va recordar la meva catalanitat?. Ja ho sé. Per qué la Sirena coneix molt bé els meus límits, i sap que puc anar més enllá del mar... i si és amb el meu navegant nou al costat, millor.