dissabte, 14 de novembre de 2009

Dia 296: Quadern de Bitácora. Poc a poc vaig dibuixant...

Poc a poc vaig dibuixant el meu país (ó república independent com diuen a Ikea). En ell hi ha un record especial per la Rosa. Aquests dies és quan més hi penso en tú. Fa dotze anys aproximadament que vas marxar del nostre costat i es que encara a vegadas et trobo a faltar.
Aquests dies han estat molt difícils. Segons la doctora tinc una crisi d'ansietat. Pot ser es cert, estic més pesat del normal. CAda 2 x 3 visito al metge: que si em torço un turmell, que si tinc un pinçament, per adobar-ho avuí he revinclat el turmell de la cama operada i he sentit un "cleck" que no m'ha agradat gens. Diu la medicació que dona hipotonia muscular.... peró sé que tú m'envies forces per seguir endavant. Encara no m'hi vols allá i jo tampoc hi vull pujar.
Hi ha una cosa positiva de tot aixó. Es que tinc amics i amigues com la Maria i el Gustavo que no em deixen ni a sol ni a sombra, Germans que de tant en tant ens veiem (PEr cert, fem una sortida el proper cap de setmana, a mirabet. Tinc ganes de tornar a veure el David, em sembla un bon paio).
Peró en aquest pis també hi ha un gran pati plé de llum de Futur. Hi estic posant una "Haima" on les portes sempre estan obertes a que la gent que m'envolta pot entrar i sortir com i quan vol. Es Enorme. També hi tinc una habitació, ara per ara tancada; per als llibres de Psicología. Una promesa es una promesa, així que l'obriré en pocs dies. En les altres tres habitacions, hi ha un traster ben ordenat, una habitació de matrimoni que espera a una noia i una altre que queda lliure per a disposar. He fet disposar un menjador-cuina-saló (coses d'aprofitar l'espai) prou gran per que la meva familia i la política hi pugin estar cómodes.... i com tot aixó es gran i no es paga sol, ho tindré guanyant-me la vida com a psicóleg . Ah! ja sé per quí será l'habitació que sobra. Es que un dia vull ser pare d'una nena molt inteligent i bona persona....
Doncs ja veus, tot dibuixat en el plánol per a fí. Per a fí tenim clar on anar i per on anar. Moments de dubte en tenim tots...
Un petó.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Dia 289: Quadern de bitácora. La llum al final del tunel

Seguim no anant bé amb la diferencia que ara estic convençut que em recuperaré. He perdut una mica de pés peró la doctora diu que amb una mica de dieta em recuperaré. A més a més, están els nervis que sempre donen per aprimar al personal.....
El dijous vaig anar a l'universitat. Em vaig tornar a trobar amb el navegador. Hola i adeu. Francament em deixa molt trist veure com vaig deixar escapar a una dona tant magnífica. Per cert, he parlat amb un dels meus profes i m'ha aconsellat que aparti tots els mals pensaments.... es una bona idea.
La veritat e veus que amb el tema de la meva salut estic una mica espantat.... veure que no acabem de sortir es un problema... peró tinc clar que sortirem endavant. Sóc més fort que la malaltia i guanyaré....
a més a més, ja sé com entrar al blog per escriure sense patir.....
Besitos companys