dilluns, 20 d’octubre de 2008

A final de la foscor sempre surt el sol

El comissari va arribar al despatx de la nau, conjuntament amb el jutge de guardia. Eren ja les sis del mati d'un quinze de juliol qualsevol. Ara, el monstre estava estés al terra del despatx, abatut... Peró més fort que mai. La seva caiguda arrastrará a moltes ánimes que tenien dues cares.

Les preguntes entre companys de la radio eren més dignes del "Aqui hay tomate" que de la seriositat i rigor que necesita el moment. ¿Era ella? ¿per qué ho va fer? ¿i si no va ser?..... i a tot aixó, lluny del soroll; l'anima de'n pere mirava atenta desde l'atre costat canturrejant " al final de la foscor sempre surt el sol...."·