dijous, 4 de setembre del 2008

Sorpresa majúscula... i relativa.

Ahir al migdia vaig quedar pensatiu. Un dinar en té la culpa. Vaig quedar amb una bona amiga per qué tenia un dubte sobre mí, la meva forma de ser ó de dir les coses. La veritat es que esperava que fós una mica més directe en la qüestió, per que considerava que entre nosaltres hi havia una mica més de confiança.

Al final, quan tornavem cap a casa, va ser quan la va fer (Haig de dir que em va costar molt que la fés, ja m'havia sentenciat abans de fer-la; durant la conversa que varem tenir al dinar). Em va sorprendre la pregunta (de caire personal i que no cal dir-la: a ningú l'importa). La resposta la sap ella, peró cal que li digui qué; tot i que no tornarem a estar com el principi de la nostra amistat; encara continüu tenint una fulla escrita per ordinador al calaix de la meva habitació... i que per sempre més será una de les meves millors amigues; i que la defensaré davant de tots si toca fer-ho.