divendres, 7 d’agost de 2009

Dia 218: Quadern de Bitácora. El meu país perd...

Quins dies. Et llevas pel matí i et trobes que les males noticies segueixen tot i que no son les de sempre. El Doctor Jordi Sabater es mort. Un d'aquells grans Catalans que han fet pátria sense enarbolar la bandera. Lluny de la seva carrera professional -Etóleg i Psicobiòleg-; el que més trobaré a faltar es la seva conversa. Era massa inteligent per creure's sabi.
M'ha impactat molt una de les millors frases de la seva carrera "he dut a floquet de neu a barcelona, peró no l'he salvat la vida". Genial. El treu d'unes urpes per tancar-lo.... Veig que el meu país es tant petit, que quan els genis marxen, el Sol se'n va a dormir... i poc a poc el Sol es va apagant...
I es que en lloc seu, apareixen especímens com la De Cospedal. Aquesta dona marca línea. No es poc dir tanta rucada en tant poc temps. No és saludable per la nostra salut, ni per la seva. O sí. Potser anyora temps passats on sí es practicava obertament "L'estat de Dret"... Un altre es el conseller basc d'interior: Sr. Rodolfo Ares. Les últimes paraules son : "Els Batasunos condemnarán la violéncia per guanyar temps". Si no parlen , malament; si ho fan, ens enganyen.... Bé... vist el que veiem... crec que no hi ha cap tipus d'interés en que la cosa s'arregli.
Bé, doncs per acabar, ojalá algun dia pugui viure en un país on Gent com Sabater mani i els Cospedals i Ares and companyia facin de Floquet... millor nó, Floquet era més persona.
Francesc Martínez Torrents.
Un dia en que he sentit vergonya de Ser Humá.

2 comentaris:

Gustavo Almagro Rojas ha dit...

No li fas cap homentage al Dr. Sabater si t'avergonyeixes de ser humà, en tot cas crec que ens hauriem d'avergonyir de que persones com les que diuen aquestes barbaritats puguin tenir alguna cosa a decidir sobre el futur polític del nostre petit país o el país veí. En qué hem fallat per a que aquests "[posi aquí el que vulgui...]" tinguin el càrrec que tenen?

Francesc Martínez Torrents ha dit...

si cal, Gustavo. Des de el mateix moment que la nostra societat permet aquests desafinaments; es que en alguna part el nostre genoma s'aproxima massa al punt de l'estupidessa... i per sort, la vergonya es un mecanisme mental que ens permet evaluar fins a quin punt fem les coses bé. Per aixó em sento avergonyit.... per no aprofitar millor el talent.

Una Abraçada i feliç estada a Israel!