divendres, 30 de gener del 2009

Dies i dies

Van passant les tardes d'hivern , ferestecs i dures. Estic al café Piccolo de sants. Miro per la finestra i veig la biblioteca. Hi aniré com cada dia, a veure el mateix escenari... Peró avuí el veig d'un altre color.

Les llums son llums, els colors están més definits. El blanc i negre no está. La vida está en blaus, grocs, verds, acontrallum foscos i vermells. I el meu cor torna a bategar.

torno a mirar la tassa i ja no está el café. Es xocolota dolça. Tot a canviat i res es igual peró tanmateix tot segueix. Que passa? Al bar hi posen balades de fons, quan per la finestra hi pasa una rosa negra que camina mig apagada. Al costat, dues velles xerraires fan safreig, com antigament... i torno a mirar la tassa amb la rosa negra al cap...

I es aleshores que m'adono que les ulleres de sol están trencades, ja no puc tornar-me-las a posar. Per que si les torno a posar, no podré tornar a veure el sol, el xocolata, les velles i sobretot... la rosa negra.