hi ha moments en la vida de les persones on hi cap la cançó "como querer a dos mujeres, y no estar loco". Doncs, bé; començo a enterdre-ho.
Com reaccionem les persones quan no trobem a casa el que busquem?: ho podem dir a la parella ó anar-ho a cercar fora. La segona resposta té una clara conseqüencia: Separació. Però, que passa amb la primera?
M'hi trobo en aquest dilema ja fá un temps i no sé com resoldre'l. Per molt que ho explico, tot segueix igual. Sembla que, fins i tot, puc ser pesat amb el tema. Igual es que a aquesta persona ja está en el seu màxim. Llavors, es just que jo busqui el meu màxim fora?
Es increible com falla la comunicaciò en la societat de l'informaciò (curios, no?) Contra més mitjans et posen per parlar, menys es diu... i després volem arreglar el món sense saber canviar la bombeta de la nostre llum. genial!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
1 comentari:
Amic i cosí meu !
Primer que res salutacions i enhorabona per aquesta iniciativa bloggera a internet !
Crec que la xarxa internet és un mitjà molt interessant i atractiu per a poder expressar-se amb llibertat, intimitat i reflexivament, tot alhora
! I un dels seus grans atractius és el poder parlar de qualsevol cosa, fins i tot de coses molt personals sense tenir por de res, tampoc del que
et puguin comentar. Tot el món té una veu vàlida en la teva blog i la seva opinió té el mateix valor, estiguis on estiguis i siguis qui siguis !
I com correspon a algú que ha llegit el teu article vaig a expressar la meva opinió !
Quin gran problema amic meu el qual planteges ! "como querer a dos mujeres, y no estar loco" !
Qué difícil és l'amor ! Moltes vegades fàcil i tantes vegades difícil !
Potser és que ho tractem com si fos una cosa més de la vida i en realitat no té res que veure amb les coses d'aquest món, el nostre!
M'explico, o ho intento ! De vegades tractem a l'amor, un sentiment, com si fos anar a passejar per un parc a la primavera ! Sí, és preciós anar
a passejar per un parc a la primavera, es respira millor, les flors estan obrint-se, donant molts colors diferents al parc, et toca el sol, és
meravellós ! Però passejar pel parc no és només això. Passejar per un parc significa haver de passar per diferents moments que res tenen que
veure amb passejar: primer de tot has d'aixecar-te del llit, dutxar-te, vestir-te, menjar una mica per a desdejunar, sortir al carrer,
probablement agafar el metro ! Tot per a gaudir d'aquest passeig desitjat i estimat, que aconsegueix omplir l'ànima ! I que si ens pregunten
diem que sempre necessitem !
I és que, a la meva manera de veure, no té absolutamnete res a que assemblar-se l'anar amb metro i el gaudir de les flors i el sol a la
primavera. Però es dóna la qüestió que en el món en que estem, aquestes dues coses han d'anar acompanyades, o almenys, aprop l'una de l'altre.
Quina vida ! No podem dessligar-les l'una de l'altre ! Per a anar al parc cal anar amb metro !
I intento dir que el sentiment més pur, mai pot ser absolutament pur, i això és així físicament. Per a poder estimar a algú, primer no pots
passar gana i tenir necessitats físiques. No es pot viure de l'amor!
I llavors suposo que com moltes coses d'aquesta vida, és necessari trobar el compromís, el terme mig. És absurd estimar a dues persones alhora
de manera plena, pots estimar coses de l'una i altres coses de l'altra. Però està clar, no pots casar-te amb les dues ! Alguna, o les dues
s'enfadaran ! Per tant ja saps, en la meva humil opinió, has de buscar la felicitat allà on la trobis més intensa, més veritable, més autèntica
i alhora has de poder viure de manera com el món té establert de viure: anant a treballar cada dia, tenir una única parella (almenys alhora),
etc.
Bé, també hi ha l'altra possibilitat que és viure al marge del món ! Però això, suposo, que no és el que busques ... No ho sé !
Records i una salutació del teu cosí !
Publica un comentari a l'entrada