Quadern de Bitácora: Dia 118. Experiéncies Brutals

Aquest pont no hagués estat res del altre món si no fós per el que em va passar Diumenge de Pasqua al matí.

profitant l'avinentesa de les dates de Setmana Santa, m'he acostat a la Catedral de Barcelona. Recordava de petit les passejades amb els pares per anar a veure les oques i l'oucomballa. Aquesta es una tendre tradició, on es pensava que l'ou posat a la font, si cau; porta mala estruga. Científicament ja rebatuda la possiblitat de caure (es impossibla, ja que entre la cáscara del ou i la clara hi ha una cámara d'oxígen que es mou); vaig decidir donar-me una volta per el pati principal. Aquest pati té la característica de tenir altars incrustats en les parets. Cap d'elles em va cridar l'atenció, peró en una de les cel.les que tapen els altars....

En una d'aquelles cel.les he patit un calfred dels que hem quedarán per sempre. He sentit una força que m'empenyia cap enfora. No em volia allá. Aleshores em vaig girar cap l'altar. Era el de les ánimes que van al purgatori. Sóc persona que hi crec molt (i cada cop més, ja que ho comprobo cada dia que passa) amb les energies del univers. En aquests moments encara no entenc del tot que em volia dir aquesta senyal... Ja he rebut unes quantes que fan més próxim els meus millors desitjos; peró alló va ser especial. L'únic es que després vaig anar a veure Santa Llúcia, patrona del estudiants (per veure-hi clar; com diu Monegal); i a partir d'aquí tot han estat fets "singulars".

Ara potser entenc que ha passat Dissabte a la tarda. He anat al museu de Cera. He fet el recorregut tal i com el marquen; amb una curiositat. Sempre Que aixecava la mirada tenia davant un tipus especial de personatge: Buster Keaton, Gagarin i Amstrong, Alfredo Kraus... Jordi Pujol i Tarradellas Junts... Peró la qué més em va impactar era la sala de ciencia i lletres: Creieu que el primer que vaig veure va ser Einstein, Josep plá i d'altres com Ramón i Cajal? I que consti que ho feia aleatoriament!.... amb la cua que hi havia no podies parar-te on volies; si no allá on hi havia un forat...

I també potser diumenge tarda... he estat al Museu Picasso. Bestial. Quins Quadres i escultures. Sobretot recomano la versió impressionista de "LAs meninas". Per l'altre, vaig anar entaforant-me pels espais que em deixava la gent. Bingo, altre cop senyals. He acabat gairebé sol en una sala on hi ha Retrats de Picasso i Miró. En un d'ells, sembla que Picasso corregía a Miró. El mestre al alumne, guiant-lo pel camí....

I jo em pregunto: tinc algú que em guia? Per qué tinc la sensació de ser un tren a rail, amb l'objectiu de ser científic? Per qué tots els que vaig veure sense buscar, son Científics Quantics? I lo de la catedral?...

La resposta, it's only in the wind...

Dia 111: Quadern de Bitácora. He vist una llum al final del Camí

Son les 14h de la tarda. Agafo el cotxe per tornar a casa. Mitja hora de tránsit cansat després de moltes hores de batallar a la feina. Quan arrivo al pis actual, miro als costats i veig coses que ja no em diuen res.

Obro la nevera, miro el peix descongelat. Toca fer-lo, si nó es fará maltbé. Endollo la tele, tinc ganes de sentir que alguna persona em parla. Rebosso el peix i preparo una amanida de patata amb tomáquet i una conserva equivocada (ostres, he descobert un plat nou amb musclos... sóc un freaki).

Un cop he acabat de dinar, he descansat una mica, recollit la roba dels estendors i aleshores he sentit el desitg irremediable d'obrir un calaix on tenia una camiseta i uns marcs de Fotos. Me'ls havia regalat la meva ex-parella. He recordat la no-trobada que varem tenir ahir a la tarda. Ni un trist hola ens varem dir. Alló ja ha quedat tant en el passat que ja no val la pena ni tenir aquestes andrómines per el record. No ho sé que hi feien allá, ni tant sols recordo per que les vaig guardar al llençar totes les seves coses... tant sols sé que ara ja no em deien res de res.

He entrat a la meva habitació i he tornat a olorar un Gerro Feng Shui que hi tinc desde ahir. Bestial la seva olor i la pau interior que em dona. Així he dormit aquesta nit. Ara sé que tinc una nova vida endevant, i entenc per qué ahir a la tarda, quan estava a casa d'uns grans amics, alguna vegada començava a sentirme lluny. La Sirena del Castell de lleó tenia raó: Poc a poc vaig deixant el passat.... I el navegador també tenia tota la Raó.

Dia 105: Quadern de bitácora. Navegant pels Mars del Centre

Dia 105. Quadern de Bitácora. Aquests dos últims dies han estat especials. He sortit a navegar amb el comisari casadesus per els mars del centre. Exactament la llacuna dels Monegros. Hem visitat a una vella amiga, el seu marit i el nen que han tingut. El Comisari ha disfrutat com un nen, peró no em convenç el seu estat. El veig com que ha trobat la solució al assesinat que investigava, peró resoldre'l de la manera que ho ha fet... ni ho esperava ni encara s'ha enterat. M'ha donat unes vibracions que en algun moment m'han apartat d'ell...

Per la resta, el nen es un bitxo que pixa, caga, riu i plora. Com tots, peró té un somriure d'orella a orella que et guanya. Les fotos, no es poden publicar; peró si he dit que tenia ganes de ser pare, ara ho vull ja!!!

I es que son coses com aquesta que donen sentit a la vida. Veure creixer flors i plantes com aquestes fá que pensis que patir val la pena... En definitiva, m'he permés el luxe de tornar a disfrutar de les petites coses de la vida...

En un altre ordre de coses, ja tinc internet a casa. Crec que es un servei car, peró cada dia més necessari.... Així que ens parlarem més sovint....

Apa nois, una abraçada!

Dia 98: Quadern de bitácora. Sóc Feliç... a estones

Aquesta tarda m'he llevat de taula amb ganes de seure davant l'ordinador i escriure el que ha passat el cap de setmana. Divendres a la tarda vaig patir una desconnexió mental brutal gracies a vosaltres: Mariluz, Carles i Sussanna. La Luz i en Carles són gent que conec desde la meva vinculació amb La I.C.Lumen. La luz era alumne d'alla (com jo) i en carles és el seu marit. Dues bones persones per sobre de totes les coses. I la Sussanna, una ex-lumenarie com la luz i un servidor, una dona que sembla també bona gent, riallera com poques; que m'ha fet molta i ilusió retrobar-la al oceá facebook.

La desconexió comença passejant amb Sussana per la Tenda Nespresso de Passeig de Grácia. Cuanto pijerio... i les máquines sensacionals, tant de bones com cares. Un Cop la varem veure, varem anar a una cafeteria on hi van anar més tard la Luz i en Carles. Del que varem parlar no importa. El que cal saber es que estavem a gust, per el que jo sento i el que sé. Hem de repetir algunes vegadas més.

Dissabte al matí, Surto a fer un vol i a trobar-me amb El Comisari Casadesus. Tenim una sortida pendent el proper Cap de Setmana a Mañolandia. Una altra sussanna ens espera... amb el seu Javi i el Marcos (Marc a partir de ja, que els gens son catalans col..ns). Arreglem uns assumptes i per la tarda veig al Gustavo....

En Gus és com en Casadesus. Un amic que mai falla. T'escolta i et diu que pensa. Está ajundant-me el en projecte CD DVD. Ell inicia la fase de muntatge i l'acabaré am Casadesus. Peró el Projecte ja funciona. Pot ser arrivem tard; peró ja estem aquí.

I Diumenge a casa treballant la Biologia (i recuperant-me del mal de cap que tenia!). Tot el dia amb llibres de bucay, biología i anatomia (si, rosa negra;si ho estás llegint que sápigues que els uso....).....

Bé, es l'hora d'apagar el MP3 i tornar a la feina, que a les 19'30 m'espera el Gimnás.... i he de fer feina després de desfogar-me aquí escoltant a .... Eric Clapton i "leyla"....

Quadern de Bitácora. Dia 93. Comencen a Vendre'm barquetes per iots

Aquesta tarda ja he tingut la primera intentona. 55 metres de llarg, 3 camarots. La trucada ja m'ha fet sospitar. Un particular no té tanta poca gana d'agafar el teléfon. Em diu que és el propietari i quan li dic de comprar em passa al departament de vendes.... a més a més, Poc navegar poc...

Divendres passat vaig estar prenent un café amb els meus "alters egos" de vaixells. El mitjá em va dir que el ex-navegador tenia tota la raó en assenyalar-me com sóc. El mateix m'han dit alguns amics personals. Quan tanta gent et senyala, el tort ets tú habitualment. És curiós. El que está més en aigües estanques aconsella com sortir del mar de fons. Algún día li hauré de recordar que estava enmig d'una tempesta per qué dos vaixells - un está tant lluny que ni el veig, ni el veuré- van dedicar-se a tirar iodur de plata als nuvols defensant un una memória que no calia i un altre que va destrossar tot el seu passat anant de cap al penyasegat uruguaiá..... Temps al temps, si canvio el que elmeu ex-navegador em va dir, segur que estaré ben dalt....

En una de les coses que havia de canviar començo a veure que va ser encertat fer-ho. Estic prou possitiu i començo a creuar-me amb altres noies per el camí... totes molt intel-ligents i bones persones a priori. Ara queda que la meva part, diuen que fantasiosa que és creu el que explica, no aparegui mai més. Cal tocar de peus a terra sempre. Cal tornar a ser la meva propia essencia. Que la tinc i molt bona.

Per últim, ahir vaig anar a veure la tieta. El millor consell d'algú que sí ha passat unmal infern. "Espera, tu pots i en saps. Pensa en gran, treballa per petit; i arrivás dalt..." i més a més, n'estic segur per que hi ha algú en el més enllá que no em passará cap errada, deixará que em foti totes les osties possibles; peró ja m'ha dit que si no faig el burro... Seré Dalt. Tinc valua.

Dia 89:Quadern de Bitácora... Passeig pel Bosc de les Families

Si fa uns dies vaig estar pel mar de lleó, ahir va tocar passeig pel bosc de les families. Es un bosc una mica peculiar. Els Arbres surten de tant en tant, per que volen ells, i tant sols quan els interessa. En aquest passeig em vaig trobar i parlar amb un, que em va fer la mateixa reflexió que el navegador: Sóc una persona que vol que tothom estigui per mi quan les coses van malament, i que estiguin malament; i que també somriguin quan estic feliç. Quina imatge més trista que dono, no?. La veritat es que si dos persones pensen el mateix de mí, es que alguna cosa no faig bé. Diu que m'he creat el meu món, i que si les coses no em van bé baixo molt, que no sóc estable. Bé, ell encara parla de coses del passat que jo he tancat. Peró igualment, prenc nota per provar de no repetir les errades del passat. Sé que a vegadas he edulcorat coses per imaginar-me que no he estat el culpable, quan en realitat ho era del tot., peró no penso tornar a fer-ho. He perdut molt; peró sempre que he perds alguna cosa pots posar alguna millor en el seu lloc.

En un altre ordre de coses, tot va marxant millor. Estic expiant moltes culpes i cada dia que passa el meu cos descansa millor. Tenia raó la sirena del mar del lleó quan em va dir que apartaria una rosa. Era la negra. Peró també em va ensenyar que hi havia més roses maques el el camí i que arrivaria dalt en la meva vida. I començo a caminar amunt canviant coses. I De les dures. Les reformes al meu cor costen una mica, pero..... arrivarán a bon port. Tenia raó el navegador, quan em va avisar que les coses es poden interpretar de manera equivocada. Estic aprenent. Aquesta travessia que porto fent des de la meva navegada pel mar de lleó es nolt enriquidora. Aixó si, continuü veient vaixells estancats... Ara es la meva hora. Amunt!

Dia 86: Quadern de bitácora. Comença el Disseny

Demá a la tarda començo el disseny del meu vaixell. Ha de ser gran, amb un espai únic modulable per fer-hi estances independents entre elles... habitacions per grans, menuts, despatx per posar el plánols i triar el rumb... Ser la meva base d'operacions.

La tarda consisteix en pactar amb la caixa corresponent el plá de viabilitat. Ho vull fer tot bé. Ho desitjo positivament. Sé que puc.

En un altre ordre de coses, ahir vaig poder disfrutar. Un dinar correcte i una companyia bona. Gent a la que havia perdut el contacte, peró que l'oceá facebook m'ha portat a retrobar. Semblan gent de garanties. La llum i el color. Així es com es podrien definir, ara per ara. Espero no perdre el contacte i seguir nodrint-nos de bones estones. Jo almenys en tinc ganes. Ah! i si la llum porta música de nebraska, millor que millor.

Cap a la tarda vaig estar amb en toni, el meu gran amic. Tinc l'impressió que necessita una mica de llum. A veure si el pas per mañolandia li senta bé. S'ho mereix peró s'hi recrea massa en el dolor. Es l'hora de tornar a ser feliç, xaval.

En definitiva, sempre hi han relectures de tots els llibres. Sempre hi ha un moment per la pau (la guerra vé sola). I ara, amb el pas dels dies i de les persones, val la pena tornar a relegir el que va passar al mar de lleó, a la pujada del castell. Totes les lectures porten a la felicitat... tant sols cal saber quina bruixola val.

Post-data: Dedicat a les persones que em seguiu els escrits. Es probable que no sigui el més bó; peró es per vosaltres més que mai. Una Abraçada amics